Ou pas…

Même si s’est déjà passé une année depuis le «dernier dernier» article sur ce blog, je me retrouve avec le besoin d’écrire encore. Mais quand je veux écrire, il y a qu’un seul endroit ou je veux le faire. Ici.

Possiblement ha sigut l’any més complicat i més dur de la meua vida, però al mateix temps un any de reflexió, de mirar-me molt molt a dintre i descobrir que no em reconec.

Tot ha canviat. Jo he canviat. El que em passa és molt estrany i només algunes voltes, de manera molt vaga, puc vore què és. Farà un parell de setmanes una dona em va dir que «JO» he canviat, el meu cos ha canviat, la meua vida ha canviat. Però encara queda alguna cosa que no accepta el canvi. I això em porta a un sentiment que em ronda el cos des de fa més d’un any: no em reconec.

Tot i així, en este procés de reconeixement hi ha un aprenentatge molt gran. He après a observar-me, a vore com el meu cos i els meus sentiments reaccionen a les coses que passen al meu voltant, en la relació amb altres persones, en la relació amb mi mateix.

Fa més d’un any que tot va canviar, la persona que sóc és diferent de la persona que va escriure en este blog. Però eixa persona també va canviar amb el pas dels anys. Així que encara que vaig pensar que aquella era la fi del blog, ara em dic que «potser no». Ou pas.

P.D. Le toc francès és perquè ara visc a França, novament

Ou pas…

I fi.

Aquesta és la fi d’aquest blog.

Per què? Perquè la persona que el va començar ja no existeix. En queden restes, ací i allà. A voltes mire a l’espill i la veig, veig a la persona que va començar a escriure i recuperar articles al 2006, traslladant tots els articles que abans havia fet a un altre blog.

A voltes vaig caminant pels mateixos carrers per on l’autor del blog caminava i puc sentir el que ell sentia. Són sensacions, que arriben ràpidament i em toquen el cor, i després marxen.

A voltes dorm al llit on ell dormia, i tinc els mateixos malsons.

A voltes vaig a la vora del mar, per mirar-la i sentir-la com ell ho feia.

A voltes mire les seues fotos i en els seus ulls puc veure totes les promeses que un dia va fer.

Ell probablement no sap que les coses acabarien d’aquesta manera. Si li ho haguera dit, em diria que no, que això no podia passar i que faria tot el possible perquè no passara. Però ningú mai no li ho va dir, i possiblement ell no va fer tot el possible perquè no passara.

I és per això que hui, 17 d’octubre de 2015, un dia que no té res d’especial per mi, ni per ell, s’escriu l’últim article en aquest blog.

Gràcies a tots el que l’heu llegit i gaudit.

I fi.

I fi.

Calma

Entre la tempesta sempre hi ha moments de calma. És diumenge, fa sol, no passa gaire cosa a fora.

Potser cal deixar la calma venir, deixar que les decisions comencen a fer el seu efecte, avançar a poc a poc, tancar petites coses.

Calma

Entre coses

Entre la coherència,

l’estabilitat,
el deure,
la responsabilitat,
el que cal fer,
el que no cal fer,
forçar-se a seguir,
a somriure,
a fer veure que la vida continua,
veure els amics,
veure noies,
fer esport,
fer ioga,
anar a córrer,
dinar amb ma mare,
tancar portes,
obrir el cor,
donar les coses per finalitzades,
començar de noves,
alçar-se,
llitar-se,
rentar-se les dents,
no veure’m en l’espill,
no voler fer,
voler fer,
no saber què vullc,
saber què vullc,
mirar per la finestra
adonar-se
que
estic
entre tot això…

… o trencar de nou.

Entre coses