A veces pienso en ti

A veces pienso en ti.

Pienso que contigo no me importaba estar bien o estar mal. Podía sentirme mejor o peor conmigo mismo, pero eso no era en ningún momento algo que me generara inseguridad contigo. Al contrario, tú estabas ahí para darme esa seguridad que me faltaba o simplemente estabas ahí.

A veces pienso en ti.

Y sé que ya no hay vuelta atrás. Yo no lo quiero. Tú ya no lo querrás. Pero a veces pienso en ti. Pienso en el daño que te hice. En las cosas que destruí en una sola noche.

A veces pienso en ti.

Y no sé cómo pensar en ti. Algunos simplemente olvidan, otros aplican la lógica, otros corremos hacia adelante. Pero cuesta olvidar todo aquello que un día dije, aunque yo ya no soy yo. Yo no soy quien dijo que te querría para siempre y que si algún día dejara de quererte, entonces ya no sería yo. Yo ya no soy yo.

Y, sin embargo, a veces pienso en ti.

Pienso en que posiblemente te pase lo mismo que a mí. Que un día te levantas, todo va bien, vives tu vida. Y de repente algo te golpea. Te golpea tan fuerte que cuesta mantenerse en pie. Nos cierra la boca. Nos mete en nuestros pensamientos. Y nos obliga a frenar la lágrima que quiere salir a través de nuestros ojos.

A veces pienso en ti

Pienso en cuando cerraste la puerta llorando. Cuando entré en el ascensor. Cuando me pregunté en el portal si debía volver o partir para siempre. Cuando partí.

Y aunque sé que no hay vuelta atrás, a veces pienso en ti.

Y necesito estar entre tus brazos. Porque contigo me sentía seguro. Podía afrontar lo que fuera en mi vida. Tenía tanta seguridad contigo. Tantos planes.

Y, sin embargo, lo reuní todo aquella noche, lo rocié con gasolina, lo quemé y me largué. Y te dejé a ti sola mirando cómo todo ardía sin poder hacer nada más. Sin saber por qué.

A veces pienso en ti

En la chica que conocí cuando tenía 18 años. En todos los buenos recuerdos. En todas las vidas que vivimos juntos durante 15 años. En todos los cambios, las crisis, los amigos, los animales, la familia, las ciudades.

Tuve que quemarlo todo. No podía ser de otra manera.

Pero eso no significa que no fuera duro para mí también. No puedo dejar de recordar aquel vestido tan bonito que llevabas la segunda vez que nos despedimos. Me duele tanto recordarlo. Aunque no sé saber cuál es la razón del dolor, si fue por el daño que te hice, por el daño que nos hice o por el daño que me hice.

A veces pienso en ti

En las veces que reímos. En las veces que lloramos. Saber que los dos estábamos ahí para el otro. Contra viento y marea. Contra los años. Éramos fuertes.

A veces pienso en ti

Y también pienso en mí. En las pequeñas cosas que no me decía a mí mismo. Que no te decía a ti. Cosas que dejaba pasar. Deseos, rencores, dolores… los dejé muy adentro durante muchos años. Pequeñas cosas. Si las hubiese hablado, lo habríamos superado. Pero no, tenía miedo. Tenía miedo a enfrentarme contigo. Todo era tan «perfecto»…

A veces pienso en ti

Pienso en que no quiero saber cómo te va. Con quien te relacionas. Saber que alguien ocupará mi lugar algún día. De la misma manera que alguien ocupará el tuyo también.

A veces pienso en ti. A veces me arrepiento. A veces quiero llamarte y pensar en alguna manera de volvernos a ver.

Pero entonces pienso en lo que me llevó a destruir nuestro mundo. Y me doy cuenta de que ya no puedo reconstruirlo. Sólo puedo esperar que el tiempo nos cure a los dos las heridas y que algún día nos podamos volver a encontrar sin tener que preocuparnos de si nos va a doler o no.

A veces pienso en ti

Y como te dije aquél día, deseo que seas feliz. Que aproveches para hacer todas las cosas que no pudiste hacer estando conmigo. Que cumplas tus sueños.

Y que dejes de pensar en mí.

A veces pienso en ti

Camino

Crec que ha arribat el moment d’escriure sobre la meua experiència al «Camino de Santiago». Hui he explicat per darrera vegada l’experiència a altres persones i crec que estic satisfet. He explicat l’experiència a tota la gent a qui l’havia d’explicar (bé, en realitat no «tota la gent», hi ha una certa gent que haguera volgut explicar-ho, però les circumstàncies han fet que això ja no puga ser).

En resum:

  • Vaig caminar de Bordeus a Compostel·la, per la Voie de Tours, la Voie du Littoral, Camí del Nord, Camí Primitiu i última connexió amb el Camí Francés
  • Uns 1200km
  • 46 dies
  • Vaig fer el camí tot sol

camí_sant_jaumecamí_sant_jaumeL’11 de maig vaig arribar a Bordeus. Allà hi ha una associació d’amics del Camí amb molt bones instal·lacions. Per 15€ vaig passar la nit, em van donar el llistat d’albergues per a tota la Voie de Tours.

Voie de tours

El dia 12 vaig començar el meu camí. Aquest primer dia vaig fer uns 37km, fins a un poblet que es diu «Le Barp». Allà vaig arribar amb la mentalitat que tenia de quan vaig fer el camí francès fa uns anys: pensava que l’albergue estaria obert, que hi hauria gent, etc. Però allà no hi havia cap senyal, tenia un número on ningú no responia i allò era un poblet de mala mort. Teòricament havia d’anar a l’ajuntament, però allò estava tancat.

Em vaig trobar que no sabia on dormiria aquella nit. Després d’haver fet 37km em sentia molt cansat, gairebé no podia moure més les cames. I només hi havia un hotel. Vaig dormir allà per un mòdic preu de 85€ pensant que al dia següent no podria caminar de cap de les maneres.

Però vaig poder caminar i continuar.

El camí per la Voie de Tours va ser dur. Durant 5 dies vaig caminar sol i 4 d’eixos dies no vaig trobar cap peregrí. Els camins eren de terra, entre boscos artificials de pins que es van plantar en una zona que antigament era un aiguamoll. De vegades podia estar caminant en una línia recta durant 2h, uns 10km. I després girava per trobar-me una nova línia recta, camí de terra o carretera.

Selecció_001

Durant 5 dies vaig caminar amb mi mateix. Vaig dormir jo sol. Va ser la part més dura però al mateix la més intensa del camí.

El tercer dia vaig arribar a Pissos, un poblet molt simpàtic on havia de dormir a casa d’un cura. Allà va ser la primera vegada que vaig trobar a un peregrí. I quin peregrí! Un militar francès d’uns 40 anys que va viure a Egipte alguns anys amb la seua família per aprendre la llengua, aprendre la cultura… Vam estar parlant hores. A més, resulta que el cura era un cura exorcista. Va ser molt interessant!

IMG_20150515_082406Després de Pissos vaig trobar-me en la mateixa situació que els dies anteriors: tot sol en el camí. Vaig dormir a dos llocs més on no hi havia cap altre peregrí. Tot i així, els paisatges eren molt bonics:

IMG_20150516_065827

El 5è dia havia d’arribar a Saint-Paul-les-Dax, i ja no sabia què fer.

Per una part, estava realment fart de caminar i dormir sol. Sabia que si continuava el camí cap al sud, arribaria al camí Francès i allà hi hauria un munt de gent. Una altra opció era fer la via d’unió entre la Voie de Tours i la Voie du Littoral, el camí que va per la costa cantàbrica francesa. L’última opció era abandonar el camí, cosa que considerava molt seriosament després de tot el que havia passat.

Em vaig dir que si trobava a gent a Saint-Paul-les-Dax que fera la via d’unió cap a la Voie du Littoral, llavors aniria cap allà. Així podria fer seguidament el camí del Nord, que era el que jo volia fer. Si no hi havia ningú que la fera, llavors consideraria o bé anar al sud o bé deixar el camí.

I sabeu què va passar?

El que va passar va ser que a Sain-Paul-les-Dax vaig trobar-me per primera vegada amb uns quants peregrins junts:

  • Un xic amb una gosseta, que anava cap al sud
  • Un matrimoni que acabava el camí a Saint-Paul-les-Dax
  • Una xica que faria la via d’unió cap a la Voie du Littoral

Com que jo volia fer el camí del Nord, vaig continuar el meu camí amb la xica. I encara sort que vam fer aquella via d’unió els dos, perquè era una via d’unió d’uns 50km. Teòricament havíem de poder dormir a la meitat del camí, però l’alberg estava complet i no vam tindre cap altra opció que continuar el camí fins a Labennes-Océan, on hi havia un càmping on es podia dormir.

Aquells 50km van ser una experiència molt intensa que ens va unir a la Mél i a mi per a la resta del camí. Vam sofrir molt per arribar: cap dels dos havia caminat tant, les meues sabates em mataven els peus, ens vam perdre tot just quan arribàvem… Però ho vam aconseguir, i tots dos ens vam sentir molt orgullosos.

Voie du littoral

De Labennes-Océan vam anar a Baiona, entràvem al País Basc. Baiona és una ciutat molt bonica, i allà hi viu la germana d’un dels meus millors amics de Montpeller. Vaig quedar amb ella per fer-me una foto sense dir-li res al seu germà, i la vaig publicar al Facebook. Va ser molt divertit…

De Baiona vam anar a Urruña.  Allà vam trobar-nos amb dos peregrins: un japonès de 50 i pico anys i un holandés de més o menys la mateixa edat. Aquella vesprada va ser molt intensa. San-ho, el japonès, ens va explicar que estava fent el camí perquè va fer-li la promesa a la seua dona abans que ella morira feia 3 anys. L’holandès feia el camí per son pare, qui va morir d’un càncer també no feia molt. Aquella va ser crec que la primera vegada que vaig plorar al camí.

Al dia següent la Mél i jo vam continuar el nostre camí, vam arribar a Hendaia i allà s’acabava la Voie du Littoral. Vam creuar el riu que separa Hondarribia d’Hendaia i ens vam dirigir cap a Pasaia.

IMG_20150520_113213CAMÍ DEL NORD (O DE LA COSTA)

Aquí va canviar tot. Mentre que el camí a França era un camí amb gairebé cap peregrí, ara entràvem a Hondarribia. Hondarribia és part de la primera etapa del camí del nord que ix d’Irun. Una de les coses més impressionants d’aquell primer dia va ser la pujada al mont de Jaizkibel:

IMG_20150521_162055

Aquell dia vam arribar a Pasaia. I per primera vegada, dormíem a un alberg on hi havia 20 persones més a més de nosaltres. Va ser un xoc important: estàvem massa acostumats a estar sols, a caminar sols, a dormir sols. I ja portàvem caminant molts dies, mentre que la gent que hi havia allà estava començant el camí.

A partir d’aquell punt va començar un nou camí, un camí on les persones que ens trobàvem ens aportaven un nou punt de vista sobre allò que estàvem vivint.

Al País Basc vam dormir a Orio, Deba, Eskerika, Bilbao i Pobeña (probablement em deixe algun lloc). Gran part d’aquest recorregut el vam fer la Mél, la Patri i jo. Patri era una xica que havíem conegut a Orio i que a Deba va començar a caminar amb nosaltres. Patri em recordava molt al meu millor amic, crec que per això me la vaig estimar de seguida.

A Markina vam visitar l’església de Santa María. Una església de planta hexagonal que es va construir al voltant d’una roca de lava molt gran:

IMG_20150524_151950

El camí, però, és complicat quan parlem de les relacions amb les persones. Durant tot el camí trobem a gent que ens estimem de seguida, que admirem, amb la que volem caminar o trobar-nos cada dia. Però de vegades aquesta sensació desapareix quan coneixes un poc més la persona, o bé perquè arriba un moment en què vols caminar sol. Amb Patri ens va passar alguna cosa així. La Patri es va adonar més ràpid que nosaltres de la necessitat de seguir el camí a soles per poder continuar amb el seu procés de reflexió.

A Bilbao la Patri es va quedar i la Mél i jo vam continuar el camí cap a Cantàbria.

IMG_20150529_154721

Aquesta va ser la darrera imatge del País Basc:

Cantàbria va suposar un canvi important en el camí (de nou). El País Basc tenia un no sé què que m’agradava molt: es nota la diferència cultural. A més, però, la població no està tan envellida: els pobles tenien molta vida, hi havia molta gent jove.

A Cantàbria, en canvi, ja es notava el canvi. El paisatge ja no tenia tantes muntanyes, la gent era més gran en general,  el paisatge una miqueta menys verd… Però allà vam arribar a llocs molt especials per al nostre camí. El que sí que tenia Cantàbria eren unes platges magnífiques:

IMG_20150602_084905A Islares vam conèixer per primera vegada a Llew, Herald i Reiner. Tres persones amb les que vam congeniar de seguida i que van formar part del nostre camí durant unes quantes etapes: Güemes, Santillana del Mar i Comillas.

Güemes va ser una parada molt especial que requereix parlar-ne. Allà hi ha un alberg que el porta un cura al que diuen «Padre Ernesto». Aquest home és un cura que durant la seua joventut va viatjar pel món amb els seus amics hippies i va acabar tornant allà on ell pertanyia per dur a terme els seus projectes d’ajuda a la comunitat. Em va sorprendre el fet que parlara català. Aquest alberg tenia un punt molt especial respecte als albergs on havíem estat abans: no calia pagar, t’oferien dinar, sopar i desdejuni, uns llits i lavabos de categoria. A més, allà sobre les 19h ens vam reunir tots a una sala i el Padre Ernesto va explicar-nos la seua història. Va ser un dia molt especial, i també va ser el dia que vaig decidir que la Mél i jo ja no havíem de caminar junts.

Tot i així, la separació encara va trigar uns quants dies a fer-se efectiva. No va ser fins que vam arribar a Astúries, a Buelna, que vam consumar-la. Aquesta foto és de l’arribada a Astúries. Ja es notava un canvi en el paisatge:

IMG_20150606_150535

Després de 3 setmanes caminant junts, vivint tot tipus de coses junts, planificant les nostres jornades junts, els nostres esmorzars, dinars i sopars junts… havia arribat el moment de dir-se adéu i continuar per separat. Personalment necessitava temps per mi mateix, saber que jo sol podia avançar sense problemes, que no em perdria, que em podria organitzar.

El camí continuava per la costa fins a un poble que s’anomenava «La Isla». El camí d’arribada a aquest poble passava a través de muntanyes, platges i alguns poblets. Aquell dia recorde que va fer molta calor i vaig arribar molt cansat al poble. Per sort, l’hospitalera de l’alberg era una dona molt simpàtica que em va donar de menjar, a més d’una botella sencera d’aquarius de taronja. Mel de romer, tu. La Isla va ser l’últim poble des del qual veuria la mar. En aquell moment pensava que arribaria a Finisterre i que des d’allà tornaria a veure el mar, per això no va passar mai. En qualsevol cas, vaig aprofitar:

IMG_20150608_154912Des de La Isla calia desviar-se cap al sud, camí d’Oviedo, per fer el camí primitiu. Aquella part del camí la vaig fer amb una xica francesa que parlava català. Va ser una part del camí molt fosca en molts aspectes: va ploure molt, els albergs d’aquella part no estaven cuidats, no hi havia molta gent…

IMG_20150609_140813En aquest camí cap a Oviedo, vaig dormir a un monestir (Monasterio de Valdediós) on ja no hi havia monjos. Allà recorde que vaig conéixer a un xic francès de 22 anys que havia començat el camí en algun lloc del mig de França. Amb una motxilla d’uns 17kg (quan el normal era de 10kg), el xic feia uns 40-60km diaris. Una brutalitat, tot siga dit.

En qualsevol cas, en un parell de dies vaig arribar a Oviedo. I allà començava un nou camí: el camí Primitiu.

IMG_20150611_081435

Camí primitiu

Quan vaig arribar a Oviedo, estava sol. Des que havia deixat enrere la Mél, ja no havia congeniat de veres amb ningú i, la veritat, això em feia certa falta. Necessitava poder tindre un grup de gent amb qui sentir-me a gust.

A Oviedo vaig creuar-me per primera vegada amb el Manuel, la Chiara i la Valeria. La primera impressió amb cap d’ells no va ser la millor del món, però d’alguna manera o una altra, es convertirien en una part molt important del meu camí. Encara vaig fer una etapa més sentint-me molt sol, fins a Grado.

Va ser després de Grado, quan vaig arribar a Salas, que vaig tornar a coincidir amb el Manuel i la Chiara, i també el Pedro: un home de 71 anys que venia d’Elda. Allà també vaig conéixer a les 3 germanes andaluses, més un marit i una cosina, gent amb la que vaig riure molt.

IMG_20150613_185418

Amb tota aquesta gent vaig continuar caminant durant uns quants dies. Se’ns va afegir també una xica alemanya molt simpàtica, la Joanne. El camí tornava a ser especial per mi gràcies a tota la gent amb la que l’estava compartint.

Un dels llocs que em va agradar molt durant aquests dies va ser la pujada que hi havia tot just després de Pola de Allande. La pujada de 1200m es va fer dura, però el que es veia després, no tenia preu:

Recorde que uns dies abans d’aquella pujada, havia «fugit» d’algunes persones en el camí. Això passava de tant en tant: et trobes amb gent que no t’hi sents còmode, i al final decideix caminar uns quants km més per no trobar-te més amb ells.

Recorde que aquell dia, després de la pujada de 1200m, vaig arribar a «La Mesa». Doncs allà em vaig retrobar amb part d’aquesta gent que pensava que havia perdut feia alguns dies. Mare meua quina gràcia que em va fer… En fi, són coses que passen.

La jornada del dia següent era relativament fàcil: anar a Grandas de Salime. Per allà em vaig creuar en el camí amb el Pedro, i vaig aprofitar per fer-me una bonica foto:

IMG_20150616_091246_BURST002Aquell dia entràvem a Galícia. Entràvem en la darrera part del camí.

IMG_20150617_095507

Aquell dia vaig arribar a Padrón. Allà estava tota la tropa, i va ser una de les vesprades més boniques de tot el camí. Vam fer ioga, vam anar a casa d’unes persones que hi havia per allà per demanar-los formatge i ens van donar, dos italians van fer-nos pasta i vam veure la posta del sol fins a les 22.30. A més, la Mél, a la que feia gairebé 2 setmanes que no veia, estava tot just en un alberg d’un poble del costat. Vam trobar-nos i vam xarrar animadament durant una bona hora.

IMG-20150617-WA0005 IMG_20150617_211051Però el camí t’ensenya una cosa. Les coses bones s’acaben.

El dia següent havia d’arribar a O Cádavo. El camí era complicat, però es podia triar l’opció d’anar per carretera. En un principi vaig voler fer el camí «normal», però vaig començar a no sentir-me bé. Pel camí vaig trobar-me al Pedro, que insistia en què beguera un aquarius o alguna cosa, perquè no era normal que no estiguera bé. Feia calor.

Allà per les 13h vam arribar a l’alberg. Jo no em sentia bé. Vaig estirar-me al terra per veure si em recuperava, però no. Allò anava de mal en pitjor. En un moment donat ja no vaig poder aguantar i al lavabo vaig soltar-ho tot, per damunt i per davall. I això no em va fer sentir-me millor. No estava bé. Vam anar a urgències i em van dir que al dia següent no devia caminar. Que hauria d’esperar 2 o 3 dies.

Això va voler dir perdre a tota aquella gent amb la que caminava. Si els deixes anar una etapa, saps que tornar-los a veure serà gairebé impossible. I així va ser: ja no els vaig trobar mai més.

El dia que vaig haver de quedar-me allà va ser trist. No coneixia a gairebé ningú, excepte la Valeria, que va arribar pel migdia. Amb ella vaig poder riure una miqueta, però jo no estava bé. El camí m’havia tret la gent amb la que estava molt bé i amb la que volia acabar el camí.

Tot i així, el matí següent em vaig dir que jo havia d’arribar a Lugo. No podia perdre més temps. Així que per segona vegada en el camí (la primera va ser el primer dia que vaig caminar), vaig alçar-me a les 5 de la matinada i a les 6 vaig eixir de l’alberg, rumb a Lugo.

Aquell matí em va costar molt avançar. No em trobava bé, però vaig fer l’esforç. Conforme passaven les hores jo em sentia millor. Vaig creuar-me amb gent nova, gent que semblava simpàtica. I quan només quedaven uns 10km per arribar a Lugo, vaig conéixer a un xic i una xica molt simpàtics amb qui vaig caminar fins a la ciutat.

Lugo va ser l’últim punt d’inflexió, cap a bé, del camí. Lugo estava en plenes festes i l’ambient era estrany per a nosaltres els peregrins. Allà vaig poder conéixer gent nova i amb part d’ells vaig caminar el dia següent:

IMG_20150621_062250Per casualitats de la vida, Manuel es va trobar amb la Mél, i li va explicar que a O Cádavo jo m’havia posat malalt. La Mél em va dir que m’esperaria, que volia fer el final del camí amb mi. Per altra part, també em va comentar que si em trobava amb un home que es deia Yves, que no el deixara anar, que era molt simpàtic.

Així que el dia següent de Lugo, jo vaig marxar cap a As Seixas. En el camí, hauria de trobar-me amb la Mél. Aquell matí vaig trobar un home molt simpàtic amb qui vaig estar parlant durant un parell d’hores. Al final li vaig demanar com li deien, i em va dir: «Yves». El camí actuava de nou.

L’Yves i jo vam retrobar la Mélanie, conjuntament amb un grup de gent molt simpàtica. I vam caminar cap a As Seixas. Aquella va ser una molt bona vesprada, era genial retrobar-se amb la Mél, tindre a Yves amb nosaltres tocant la guitarra. Allà vaig conéixer també un xic de La Vila que feia molts anys havia fet el camí i havia decidit quedar-se allà. Li vaig convidar a sopar:

IMG_20150621_174939El dia següent, l’Yves, la Mél i jo arribaríem al punt d’unió del camí primitiu i el camí francès. Recorde molt bé aquell matí. Caminàvem tots tres, la Mél i jo preguntant-nos com seria el camí francès: ple de gent? ens aclapararíem? Allà vaig trobar-me per darrera vegada amb un matrimoni gran que caminaven junts i que coincidien amb mi molts dies. El final del camí primitiu va suposar el final de moltes coses:

IMG_20150622_081018

Camí francès

El final del camí primitiu va suposar també el començament de la fi del meu viatge. Vam arribar a Melide i allà vam menjar polp, que és el que cal fer en aquelles terres.

IMG_20150622_113536Aquell dia anàvem a dormir a Ribadiso, tot just abans Arzúa, que és on arriben els que venen pel camí del Nord. En el camí cap a Ribadiso vam trobar-nos amb una dona de 50 i pico anys que havia caminat amb Yves a França. Marjo, el nom d’aquesta dona, havia començat el camí als Països Baixos.

A més, en arribar a Ribadiso, allà ens esperava Matteo, un italià que havia caminat amb la Mél el temps que ella i jo havíem estat separats. Ja érem els 5 que anàvem a acabar el camí junts. I no podia ser millor. I no podia haver estat d’una altra manera:

IMG_20150624_090752

Els darrers dies vam caminar molt lentament. Yves ens va saber guiar en aquestes darreres etapes. Havíem de preparar-nos per a l’arribada a Compostel·la. No havíem de tindre presa, havíem de gaudir els darrers moments, estar llestos mentalment. I així vam arribar a la última etapa, ens vam aturar al Monte do Gozo, a 5km de Compostel·la.

El Monte de Gozo és un mont des del qual es pot veure Santiago de Compostel·la. Apartat del camí hi ha una escultura de dos peregrins que miren cap a la ciutat. Allà vam poder gaudir d’un dels moments espirituals més intensos de tot el camí. I crec que tots estàvem molt contents de poder estar acompanyats per la resta.

IMG_20150624_172949Santiago de Compostel·la

L’arribada a Compostel·la va ser molt estranya per mi. El meu camí no acabava allà i no vaig poder viure aquell moment com haguera calgut. No obstant, allò marcava la fi d’una travessia de 1200km, de 46 dies, de moments feliços, de moments tristos, de desesperació, d’alegria, d’experiències profundes que m’han marcat per a tota la vida.

Ni planejant-lo, haguera pogut imaginar que acabaria el camí amb gent tan meravellosa com la Mél, l’Yves, la Marjo o el Matteo. Van ser els companys que havia de tindre. Les coses van passar com havien de passar. I quan les coses passen d’aquesta manera, te n’adones que no cal fer cap esforç i tot flueix.

IMG_20150625_074938IMG_20150625_083836

Reflexions

  • Al camí vaig trobar a mon pare, ma mare, mon germà gran, mon segon germà, el meu millor amic. Això fa veure les coses des d’un altre punt de vista.
  • El millor que em va donar el camí va ser la calma. Tindre temps per pensar sense tindre interrupcions pel mig és el millor que ens pot passar a la vida. Tindre 46 dies per pensar em va permetre veure clarament coses de mi mateix que d’altra manera haguera estat impossible.
  • Acabar el camí dóna força. Molta força. Cal aprofitar-la, perquè aquesta força desapareix ràpidament.
  • Vaig aprimar-me uns quants kg, vaig aprendre a menjar bé: jo no menjava mai fruita, i al camí vaig arribar a menjar mig kg de cireres cada dia.
  • La vida és molt curta per estar blocats ens les nostres històries. Cal actuar, cal tindre la força per canviar les coses.
  • El camí no és fàcil. Vaig prendre decisions molt dures, les més dures de la meua vida. Però això també és el camí.
Camino

Mobile phone

Your mobile phone doesn’t let you spend time to think. Thinking requires your full attention. Thinking requires time and no interruptions. Good decisions are made when you have the time to think about them: hours, days, weeks or even months. Depending on how important the decision to make is, the time you need to think about it is different.

Phones will always interrupt you. Because they’re always with you.

Try to start forgetting your phone at home.

Start making good decisions in your life.

Mobile phone

Leaving Montpellier

That’s it. Everything has happened much faster than I expected. After 2 years of living in Montpellier, it’s time for a change. This time is going to be much harder that in previous occasions. Alicante » Dublin » Alicante » Barcelona » Montpellier. And now it’s time to leave Montpellier.

I like Montpellier because it reminds me of Alicante. It’s great having my friends just 10 minutes away from home, it’s great waking up in the morning and realize that the only sound around is the birds singing out of the window. It doesn’t rain too much and the climate is more or less like in Alicante, just a bit colder.

I’ve met very nice people here. People I love now. Probably the fact that they’re different from the people I’ve met in my life makes them even more special. French people I’ve met are not that different from me, but I’ve got really attached to them. How to explain this? These people are very positive, they like enjoying life in the same way I do. I guess this has been one of the key points that has made me love them this much.

Montpellier is a small city, even smaller than Alicante. But at the same time it’s the capital of the region and it’s very lively. In less than 1 hour it’s possible to visit astonishing places, hike beautiful mountains, bike around…

The «Lez» is the river that flows through Montpellier, turns to Lattes and then goes direct to the Mediterranean sea. There is a path that goes next to the river, a path that I’ve run, biked and run many times. From there, it’s possible to have a great view of the sunset. Many times I had to stop to just enjoy the view. I could notice and be aware of how beautiful this place is.

SONY DSCI use my bike to go everywhere: to work, to have a beer with my friends, to party…

I feel special here because I’m a foreigner. In my country, I’m just like the others, but here I’m «different» (in a good way) just by default. What it’s fun is that all my French friends are special in the same way for me. I think I spend too much time at looking at them, the way they do, they behave, they live their lives.

I love the French language. It’s just beautiful, great musicians, great comedians, great movies. It’s a shame I’m leaving that soon, there is still room for improving my French.

At work I’ve met great people. I’m a better professional thanks to them. Both my colleagues and my clients have gave me the possibility to get the best of me. I like them and I will miss H and M once I’m gone. I’m not sure I’ll be able to laugh that much in my future jobs.

These last days in Montpellier I have my heart more open than ever. I pay attention to everything that happens around me: people I meet every day, how the city moves, the sound of the river, this beautiful sky…

I’m sad, but I’m also happy because this is a wonderful experience. This is part of life.

I’m preparing a suitcase that weighs nothing and which will be with me the rest of my life. I’m aware.

I am aware.

I am aware.

I’m so sad because everything ends and everything begins again. I’m so happy because everything ends and everything begins again.

Leaving Montpellier

Au revoir, Montpellier

Cette fois-ci, tout s’est passé beaucoup plus vite que je ne le pensais. Après deux ans de vie à Montpellier, il faut changer. Je pense que cette fois le changement va être plus difficile à faire que pour d’autres occasions. Alicante » Dublin, Alicante » Barcelone, Barcelone » Montpellier et maintenant, je quitte Montpellier.

J’aime bien Montpellier parce que c’est une ville comme Alicante. C’est génial d’avoir les amis à 10 minutes de chez moi, c’est génial de se lever le matin et de ne pas entendre le bruit de la ville. Il ne pleut pas beaucoup et le climat n’est pas si différent de celui d’Alicante (un peu plus froid, mais plutôt acceptable).

J’ai rencontré des gens que j’apprécie beaucoup. Peut-être le fait qu’ils sont «différents» fait que je les regarde d’une façon spéciale. Les français que j’ai rencontré ont une culture qui n’est pas si loin de ma culture. Par contre, je me suis complètement senti attiré. Je ne sais pas comment l’expliquer: ils ont une attitude qui n’est pas négatif par rapport à des choses qui arrivent dans la vie. Ils sont actifs, ils aiment bien faire beaucoup d’activités et profiter de la vie de la même façon que je veux faire. Je suppose que cela a été un point clé.

Montpellier est une petite ville, plus petite que Alicante. Mais en même temps elle est la capitale de la région et elle est vivante. Autour de Montpellier, il y a un très grand nombre de lieux où aller faire des randonnées, du VTT et aussi pratiquer des activités telles que le canyoning, via ferrata…

Le Lez traverse Montpellier, tourne vers Lattes et après il arrive à la mer. C’est une rivière calme et petite, et il y a un chemin a coté, toujours jusqu’à la mer. C’est un chemin que j’ai parcouru plusieurs fois. À chaque fois, je suis étonné pour la vue : c’est merveilleux de voir l’horizon, les nuages, le coucher de soleil. C’est un très beau pays.

SONY DSC

J’utilise mon vélo pour me déplacer en ville: au boulot, boire quelques bières, faire la fête.

Je me sens spécial parce que je viens d’ailleurs. Dans mon pays, je suis comme tous les autres, mais à Montpellier je suis «différent» (d’une façon plutôt bonne) par défaut. En même temps tous mes amis français sont spéciaux pour moi. Tous. Je pense que je passe trop de temps à les regarder.

J’aime bien parler français. Une très belle langue, des grands musiciens, grands comédiens, grands films. C’est dommage de partir si tôt, mon français peut encore être amélioré.

J’ai travaillé avec des collègues très gentils. J’ai appris beaucoup de choses qu’on ne peut apprendre qu’en travaillant avec les meilleurs. Je suis plus professionnel grâce à eux.

Ces derniers jours à Montpellier j’ai le cœur plus ouvert que je ne l’avais avant. Je fais attention à tout ce qui se passe: autour de moi, les gens, le paysage, les petites choses qui m’arrivent chaque jour. Je suis triste, mais je suis heureux parce que c’est une expérience merveilleuse… Cela fait partie de la vie.

Je suis en train de faire une valise qui ne pèse rien et qui va être avec moi le reste de ma vie. Je suis conscient.

Je suis conscient.

Je suis conscient.

Je suis tellement triste parce que tout se termine et tout recommence. Je suis tellement heureux parce que tout se termine et tout recommence.

Au revoir, Montpellier

Preparant el canvi

Aquesta vegada tot ha anat més ràpid del que em pensava. Després de gairebé dos anys a Montpeller, toca canviar. Crec que el canvi em costarà molt més d’assimilar que en altres ocasions. Primer va ser Alacant – Dublín, després va ser Alacant – Barcelona, més tard Barcelona – Montpeller… i ara, deixe Montpeller.

La N. ja m’ho deia: Montpeller m’agrada perquè em recorda a Alacant. És genial tindre els amics a prop, és genial alçar-se pel matí i no sentir el rerefons de la ciutat, no plou molt, el clima no és molt diferent d’Alacant (una miqueta més fred, però realment acceptable).

He trobat a gent que aprecie molt. Supose que el fet que siguen «diferents», fa que me’ls mire d’una manera especial. Els francesos que he conegut tenen una cultura que realment no és tan llunyana de la nostra, però he de dir que m’he sentit atret. No sabria com explicar-lo: tenen una actitud que no és gaire negativa respecte a les coses que passen en la vida. Són gent activa, amb ganes de fer coses i gaudir de la vida de la mateixa manera que jo ho vull fer. Supose que això ha sigut un punt clau.

Montpeller és una ciutat xicoteta, més xicoteta que Alacant. Però és capital de regió i té molta vida. Al voltant de Montpellier hi ha moltíssims llocs on anar de senderisme, llocs on fer BTT i on practicar tot tipus activitats (el cànyoning va ser brutal!). Tenim un riu que es diu «Lez» que va de Montpeller fins a la platja. Hi ha un camí per vianants que va tota l’estona al seu costat. Un camí que he recorregut moltes vegades. Sempre em quede meravellat de veure l’horitzó cada volta que vaig caminant o corrents o en bicicleta per aquest camí.

SONY DSC

Vaig en bicicleta a tot arreu: a la faena, a beure cerveses amb els amics, quan eixim de festa.

A més, em sent especial perquè sóc estranger. No ho negaré. Amb això sempre tens un punt especial que no tens al teu país, i m’agrada.

Parlar francès també és una de les coses que m’agrada. Una llengua molt bonica, grans músics, grans comediants, grans pel·lícules. És una llàstima marxar abans d’hora: el meu francès encara és força dolent.

A la faena he treballat amb gent molt especial. M’han ensenyat moltes coses que només s’aprenen treballant amb els millors. Sóc un professional millor gràcies a ells.

Aquests darrers dies a Montpeller tinc el cor més obert del que l’havia tingut en molt de temps. Em mire tot amb molta atenció: les persones, el paisatge, el que passa al meu voltant. Estic trist, però estic content perquè aquesta és una experiència tan meravellosa… Això és part de la vida.

Estic fent una maleta que no pesa res que portaré amb mi la resta de la meua vida. I sóc conscient.

Sóc conscient.

Sóc conscient.

Estic trist perquè tot s’acaba i perquè tot torna a començar. Estic feliç perquè tot s’acaba i perquè tot torna a començar.

Preparant el canvi

San Francisco

Una ciutat:

  • Ni gran ni petita, com Barcelona (bé, és més gran que Barcelona, però es deixa visitar en bicicleta)
  • A la vora de l’oceà Pacífic
  • Amb un pont molt bonic, que té molt de personal per mi
  • Envoltada de parcs naturals amb arbres mil·lenaris
  • Amb una quantitat immensa d’empreses tecnològiques
  • Bressol de grans moviments que han canviat els Estats Units
  • Amb parcs i parcs, botigues, barris xinesos, japonès i molt més

O siga, una ciutat que m’agrada.

San Francisco