San Francisco

Una ciutat:

  • Ni gran ni petita, com Barcelona (bé, és més gran que Barcelona, però es deixa visitar en bicicleta)
  • A la vora de l’oceà Pacífic
  • Amb un pont molt bonic, que té molt de personal per mi
  • Envoltada de parcs naturals amb arbres mil·lenaris
  • Amb una quantitat immensa d’empreses tecnològiques
  • Bressol de grans moviments que han canviat els Estats Units
  • Amb parcs i parcs, botigues, barris xinesos, japonès i molt més

O siga, una ciutat que m’agrada.

San Francisco

Com fer una fideuà valenciana quan vius a Montpeller

El títol de l’article pot paréixer una miqueta excessivament específic. Però tots aquells valencians (o no valencians qui s’estimen fer fideuà) que han viscut fora de la seua terra comprendran per què faig un article tan específic: trobar els ingredients pa’ fer una fideuà com cal és complicat.

Ingredients

  • 400g de fideu per fer fideuà (el gruixut, no el finet)
  • 250g de gambes cuites (sí, les venen cuites per a mandrosos com nosaltres)
  • 1 pebrera roja (pebrera en valencià, pebrot en català (llengües molt diferents i diferenciades))
  • 1 ceba
  • Mig pot de preparat de nyora (ajá! si has viscut tota la teua vida a Catalunya no tindràs ni puta idea de què coi és això)
  • 1 filet de tonyina fresca, d’uns 150g (si veieu alguna tonyina que diga: «especial per sushi», agafeu eixa, que «sushi» en japonès vol dir «fideuà»)
  • 1 calamar (no molt gran, que hi ha gent que li dona fàstic)
  • 3 dents d’all, jolivert, sal, oli, pebre roig dolç
  • 1 tomata
  • 1 pot d’allioli preparat del BonPreu (sí, del bonpreu, o del mercadona, però que no tinga ou, també podeu demanar-li-ho a la iaia)

Preparació

El brou (o caldu)

  • Traieu el caps a les gambes i fiqueu-los a una olla profunda amb 2 litres d’aigua, poseu-hi també jolivert i el pebre roig fins que parega que és un caldo que mola. Engegueu el foc o la vitro o la inducció a una intensitat que pose a bullir l’aigua però sense massa intensitat. El total de temps que el caldo ha d’estar bullint és 45min – 1hora.
  • A una casserola a part, afegiu un xorret d’oli, la ceba trossejada, la tomata trossejada, la pebrera roja trossejada i una dent d’all picada. Afegiu-hi també dues cullerades del preparat de nyora. Deixeu-ho fregir-bullir durant uns 5-10 minuts. Després, amb una batedora, ho bateu tot a la mateixa casserola.
  • Afegiu el preparat de la casserola al brou i deixeu que continue bullint lentament fins els 45min – 1hora. Aneu tastant-lo per veure com va. El més important de la fideuà és el brou. Si el tasteu després de 45min i no té molt de gust, aleshores tenim un problema… per a que això no passe, sempre podeu afegir més caps de gambes (al principi, no als 45min…), afegir algun altre peix, etc. Si vos arriba la situació que el brou no té molt de gust, el meu consell és que utilitzeu algun preparat de sopa de peix. Jo faig servir un preparat de sopa de musclos, força dens i que dóna un gust molt bo.
  • Al cap de 45min – 1h, coleu el brou i el deixeu a banda. Heu de tindre almenys 1.5 litres.

La fideuà

  • Prepareu la paella i engegueu el foc. Poseu-hi quatre cullerades d’oli.
  • Quan estiga suficientment calent, poseu la tonyina trossejada i la cuineu una miqueta (com a mínim que per fora agafe eixe color blanc de que s’està fent). Quan estiga així, la traieu i les poseu a un recipient.
  • Ara fiqueu les gambes cuites i fregiu-les una miqueta, un parell de minuts. Després les traieu i les poseu al mateix recipient de la tonyina.
  • Ara fiqueu el calamar trossejat i el fregiu també un parell de minuts. El traieu i el poseu al mateix recipient de la tonyina i les gambes. Aprofiteu i adobeu eixe recipient amb jolivert.
  • Ara piqueu les altres dues dents d’all i poseu-les a la paella, deixeu que es dauren una miqueta. Afegiu els 400g de fideus gruixuts i remeneu, escampeu-los al llarg i ample de la paella. Afegiu dues cullerades del preparat de nyora i continueu escampant, afegiu dues cullerades petites però ben plenes d’allioli i continueu escampant més encara. El fideus es dauraran, no és cap problema.
  • Quan tot estiga ben mesclat, afegiu el brou i la tonyina i la resta de coses que estaven al recipient. Escampeu-ho tot una miqueta per a que quede equilibrat i deixeu-ho bullir suaument durant uns 10-20-30 minuts, bàsicament heu d’esperar que el brou desaparega, però també hi ha gent qui s’estima més una fideuà més meloseta.

Aquí teniu el resultat de la fideuà que jo he fet hui:

20141115_151756

 

Notes

  • Esta recepta és molt bàsica i cutre, però el resultat és força bo. Vos ho dic jo que he fet quatre milions de fideuàs
  • Com ja he dit: el brou és el més important, és el trucu de l’almendrucu. Investigueu, feu proves, afegiu merdetes o traieu-ne. Tot està permès, menys el xoriço, que aquí a França hi ha molt guarro que posa xoriço a tot.

 

Com fer una fideuà valenciana quan vius a Montpeller

«House of leaves» («La casa de fulles»)

Farà uns mesos un bon amic va parlar de la recent traducció al castellà del llibre «House of leaves», de Mark Z. Danielewski. Vaig estar mirant si havia una versió en format digital per al meu Kindle. No la vaig trobar i finalment vaig oblidar-me de l’assumpte.

Però al nostre recent viatge als Estats Units, quan vam visitar la coneguda llibreria «City Lights», me’n vaig enrecodar i vaig preguntar per saber si tenien el llibre. El tenien i el vaig comprar. El meu amic, que era allà amb mi, em va dir: «Wow, aquesta edició és molt xula, la tapa és més petita que l’interior del llibre.»

Ara us explicaré per què aquesta edició era tan xula i, sobretot, de què va el llibre.

____________________

The house of leaves

El llibre explica una història, la de Johnny, que es troba amb un manuscrit escrit per Zampanò, que fa un estudi d’una documental conegut com el Navidson Record. Aquest documental, filmat per Will Navidson, ens mostra la història d’una família que es muda a una casa en mig del camp.

Un bon dia, mentre Navidson està mesurant la casa, se n’adona que hi ha una diferència d’uns centímetres amb el total mesurat des de dins i el total mesurat des de fora (més gran per dins que per fora). La història és curiosa, perquè ho explica com si a nosaltres ens arribara alguna cosa semblant: què faríem si ens trobàrem que la diferència entre el que mesura la nostra casa des de fora i des de dins té una diferència de 30 centímetres (més gran per dins que per fora).

Navidson es posa en contacte amb el seu germà i junts comencen a fer més mesures. Al final no poden més que acceptar que la casa és més gran per dins que per fora.

Un bon dia, però, els pocs centímetres es converteixen en pocs metres. I dies més tard els metres es converteixen en un espai fosc, que sembla un passadís, en el que ningú no vol entrar. Una de les nits, Navidson entra en aquest pasadís, pensant que no hi ha res més, però al fons troba un gir a la dreta, amb una porta, i es fica per ella pensant que sempre pot tornar. La seua sorpresa arriba quan en fer mitja volta, no veu el lloc per on havia entrat. Després d’uns minuts d’histèria, finalment aconsegueix sortir.

És en aquest moment que contacten amb un equip d’exploradors amb una experiència brutal en investigar llocs desconeguts, malgrat els llocs no eren del tipus: passadís fosc i fred. L’equip d’exploració fa diverses exploracions que verifiquen que l’espai dintre d’aquest armari o porta és immensament gran.

I no explicaré més.

El que té de bo el llibre a més d’una història rara és que el llibre en sí mateix, la impressió, la forma en la que llegim, també és rara i ens aconsegueix transmetre la raresa de la situació.

Lectura totalment recomanable.

 

«House of leaves» («La casa de fulles»)

Per la supressió dels partits polítics

Un bon amic de Montpeller m’ha passat un llibre anomenat: «Note sur la supression générale des partis politiques», de Simone Weil, escrit l’any 1943. És un llibre curt i concís que explica clarament per què els partits polítics no haurien d’existir. Deixe ací algunes frases interessants:

La paraula partit té ací el significat que té en el continent europeu. La mateixa paraula en els països anglosaxons designa una realitat completament diferent. Té la seua arrel en la tradició anglesa i no és trasplantable. Un segle i mig d’experiència ho demostra suficientment. En els partits anglosaxons hi ha un element de joc, d’esport, que només pot existir en una institució d’origen aristocràtic; tot és seriós en una institució que és, en el seu origen, plebea.

La idea de partit no entrava en la concepció política francesa de 1789, a no ser com un mal que calia evitar. Però va existir el club dels jacobins. Al principi només era un lloc de lliure discussió. El que el va transformar no va ser cap mena de mecanisme fatal. Va ser únicament la pressió de la guerra i de la guillotina que el va convertir en un partit.

Realitat que tots veiem cada dia:

Un home que s’ha adherit a un partit haurà probablement percebut que en l’acció i propaganda d’este partit hi ha coses que li han paregut bones i justes. Però este home no s’ha estudiat la posició del partit respecte a tots els problemes de la vida pública. Entrant al partit, l’home accepta posicionaments que ell ignora. És d’esta manera que l’home sotmet el seu pensament  a l’autoritat del partit. Conforme l’home conega poc a poc les posicions del partit respecte a la resta de posicionaments de la vida pública, les acceptarà sense posar-les en dubte.

Es parla molt de com la visió de «partits polítics», que sempre es posen «a favor» o «en contra», ha afectat tota la nostra vida. Posa per exemple l’escola:

Fins i tot en les escoles, ja no se sap estimular d’una altra manera el pensament dels xiquets si no és convidant-los a prendre partit a favor o en contra. Se’ls cita una frase d’un gran autor i se’ls diu: «Esteu d’acord o no? Desenvolupeu els vostres arguments ». En l’examen, els desgraciats, ja que han d’haver acabat la dissertació al cap de tres hores, no poden passar més de cinc minuts preguntant-se si estan d’acord. I seria tan senzill dir-los: «Mediteu este text i expresseu les reflexions que se vos acudisquen».

I al final:

Gairebé a tot arreu -i fins i tot, sovint, a causa de problemes purament tècnics- l’operació de prendre partit, de prendre posició a favor o en contra, ha substituït a l’obligació de pensar. Es tracta d’una lepra que s’ha originat a partir dels mitjans polítics i s’ha estès, a través de tot el país, a la quasi totalitat del pensament.

És dubtós que es puga posar remei a esta lepra que ens mata sense abans suprimir els partits polítics.

Podeu llegir el llibre complet en castellà o en francès.

Per la supressió dels partits polítics

Per què vull la independència de Catalunya?

Sovint els meus amics, companys, coneguts em demanen per què estic a favor de la independència de Catalunya. Sempre prove d’explicar-ho de la mateixa manera:

  • Jo no he estat un ‘independentista de tota la vida’, de fet sempre he defensat que la millor solució seria tindre un Estat Espanyol federal o confederal, on puguen existir regions amb un status diferent a la resta, corresponent-se amb les diferents particularitats ‘regionals’ (o nacionals) i que respongui també amb la voluntat ciutadana de cada regió (o nació).
  • Podríem dir que des del principi del període democràtic iniciat el 78, els polítics catalans han demanat en major o menor mesura aquest canvi. La solució va estar l’anomenat ‘café para todos’ (es van cedir poders a totes les regions). Això devia ser un primer pas per arribar més lluny en l’autogovern de les comunitats autònomes.
  • Durant molts anys, la situació s’ha mantingut amb un tira i arronsa on el govern català demanava més competències que de vegades es donaven, de vegades no. Tot i així, quedava clar que la situació de Catalunya dintre d’Espanya era la de ser solidària i ajudar a la resta de regions a desenvolupar-se. És aquest un dels punts on més conflicte hi ha hagut durant els darrers 30 anys. Però aquest no ha estat un punt clau per fer canviar la gent respecte al desig d’independència. Hi ha moltes més coses que els diners.

Des de Catalunya s’ha provat de forma continuada a tenir més autogovern i a poder gestionar més els diners propis, l’educació, la seguretat… tot. Això podria haver estat una simple ‘batalla política’ entre el govern català i espanyol, però la realitat és que des del govern espanyol i els mitjans espanyols s’ha jugat contínuament a menysprear les peticions d’autogovern de Catalunya, s’ha jugat a mostrar els polítics catalans com d’éssers egoistes que manipulen la societat catalana pels seus interessos.

Un punt interessant de la relació entre Catalunya i Espanya va ser l’arribada al poder del govern de Zapatero. Catalunya va estar governada pel PSC, ERC i iCV. Va ser un punt interessant de la relació perquè va haver-hi més negociació del que s’havia vist abans. Va haver-hi algunes fites (petites i parxejades i insuficients), com el retorn dels papers de Salamanca o la transferència de Rodalies, per no parlar de l’Estatut.

Tot això, des dels mitjans espanyols es va vendre com una victòria dels ‘independentistes’, com una cessió inadmissible… i els mitjans espanyols van jugar a crear un vertader odi contra els polítics catalans (que de rebot creava odi contra els catalans en general) que sempre havien demanat més poder per a ells mateixos.

Ha de quedar clar que demanar més poder per un mateix no té per què ser res dolent. És una opció, una decisió, i la realitat és que des de Catalunya s’ha fet amb tot el respecte possible. No sempre de manera perfecta, però.

________________

Arribats a aquest punt, puc explicar per què votaré Sí-Sí:

  • Espanya no té cap desig de continuar cedint poder a les regions, més bé al contrari.
  • Espanya no té cap interès en conservar la riquesa cultural de les regions.
  • El govern espanyol s’ha dedicat a dinamitar els pilars que havien de sustentar Catalunya:
    • L’Estatut, que hauria estat vertaderament un punt de ‘pau’, va ser retallat en els punts clau
    • El sistema educatiu català, que després de 30 anys de funcionament assegura que tots els ciutadans catalans coneguin el català i el castellà amb molt bon nivell

I és aquest últim punt el que definitivament m’ha fet recapacitar que ESPANYA (sí, no només el govern espanyol, sinó també la gran part de la població espanyola), no vol que Catalunya siga diferent. No vol el català. No l’entén. No s’entén que Catalunya vulga un encaix diferent a Espanya.

Això que es demana no és un cas tan estrany: no molt lluny d’aquí tenim Suïssa, un país molt més petit que Espanya, dividit en quatre regions, on a cada regió es parla una llengua diferent i no sempre es coneix la llengua de les altres regions. On cada regió té un sistema de govern diferent, sense intervenir en la resta. Però són un únic país.

No s’entén que Catalunya vol un encaix diferent a Espanya. No és un cas tan estrany: no molt lluny d’aquí tenim Suïssa, un país molt més petit que Espanya, dividit en quatre regions, on a cada regió es parla una llengua diferent i no sempre es coneix la llengua de les altres regions. On cada regió té un sistema de govern diferent, sense intervenir en la resta. Però són un únic país.

Però Espanya no vol això. La dreta espanyola, amb una mentalitat que es remunta abans de Franco, vol una Espanya única i homogènia. França és un bon exemple d’això.

Cal dir que això no té per què ser dolent si tothom hi està d’acord. Però els catalans no ho estan, i no es pot forçar-los.

Llavors, votaré Sí Sí perquè:

  • La supervivència de la llengua catalana passa per tindre un govern que lluiti per ella i per donar-li l’status que es mereix.
  • Puguem decidir sobre com de solidaris volem ser per tal de no frenar el nostre propi desenvolupament.
  • Per poder prendre decisions sobre nosaltres mateixos sense que un exèrcit de mitjans (i de vegades de militar) ens amenacen i ens ridiculitzen i insulten
  • Per poder fer un país nou, més just, que reflectisca millor la societat catalana (que és diferent, ni millor ni pitjor, a l’espanyola).
  • Per fer un país vertaderament democràtic, on el poble decidisca sobre les decisions que afecten al poble i no només sobre les persones que el governen. Aquest canvi sí és possible amb un nou Estat Català, però no ho serà mai més a l’Estat Espanyol.

_______________

La meua cultura és espanyola, no he crescut en Catalunya (vaig arribar als 27 anys), però la realitat és que el futur és més bonic amb una Catalunya fora d’Espanya que a dins. Sí que vull que Catalunya esdevinga un estat, i Sí que vull que Catalunya siga un estat independent. Tenim l’oportunitat de crear la democràcia que volem, de crear un nou país més just, més democràtic… a qui no li agrada la idea?

Aixo sí, res no serà fàcil. Això és només el primer pas.

Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí Sí

 

Per què vull la independència de Catalunya?

Yo te quiero libre

Yo te quiero libre,
libre y con amor,
libre de la sombra,
pero no del sol.

Yo te quiero libre,
como te viví,
libre de otras penas,
y libre de mí.

La libertad tiene alma clara
y sólo canta cuando va batiendo alas.
Vuela y canta, libertad.
La libertad nació sin dueño
y yo ¿quién soy para colmarle cada sueño?

Yo te quiero libre
y con buena fe,
para que conduzcas
tu preciosa sed.

Yo te quiero libre,
libre de verdad,
libre como el sueño
de la libertad.

Silvio Rodríguez

Yo te quiero libre

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Així està la cosa:

1. El PP crea amb Zaplana l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el 1998.


 

2. En un principi, es va criticar moltíssim esta acció, s’argumentava que el que es volia fer era donar ales als secessionistes lingüístics. El temps ja ha mostrat que això no ha estat així. Cal afegir també que la creació de l’AVL va ser un moviment tàctic.


 

3. Amb el pas dels anys, l’AVL va anar fent faena, sobretot fent coses que calia fer i que no anaven en direcció del secessionisme lingüístic, sinó de l’enriquiment de la nostra llengua:


 

4. Tot i que a l’AVL hi ha hagut membres que defensaven que ‘el valencià és una llengua distinta del català’, quan va arribar l’hora de definir la llengua dels valencians, va quedar clara la postura de l’AVL. De fet, si llegim una miqueta la història dels seus membres, podem trobar que alguns d’ells van pertànyer a la RACV (dedicada a crear una normativa secessionista del valencià): el mateix president, Ramon Ferrer o Àngel Calpe, per posar un parell d’exemples.

«Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català.»

Per aquesta definició, l’AVL ha rebut ‘amenaces’ del PP valencià. L’última ve de M. José Català que demana a l’AVL que canvie la definició del valencià. Però, calla tu, diu que «estoy abierta» (al diàlogo).


 

Ja veurem com acaba això, però el PP està posant-se realment estúpid amb això. Encara que siga una estratègia electoral: la qüestió és que ja està bé d’utilitzar el valencià com a arma política. Ja està bé! No tenen cap dret.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua