Leaving Montpellier

That’s it. Everything has happened much faster than I expected. After 2 years of living in Montpellier, it’s time for a change. This time is going to be much harder that in previous occasions. Alicante » Dublin » Alicante » Barcelona » Montpellier. And now it’s time to leave Montpellier.

I like Montpellier because it reminds me of Alicante. It’s great having my friends just 10 minutes away from home, it’s great waking up in the morning and realize that the only sound around is the birds singing out of the window. It doesn’t rain too much and the climate is more or less like in Alicante, just a bit colder.

I’ve met very nice people here. People I love now. Probably the fact that they’re different from the people I’ve met in my life makes them even more special. French people I’ve met are not that different from me, but I’ve got really attached to them. How to explain this? These people are very positive, they like enjoying life in the same way I do. I guess this has been one of the key points that has made me love them this much.

Montpellier is a small city, even smaller than Alicante. But at the same time it’s the capital of the region and it’s very lively. In less than 1 hour it’s possible to visit astonishing places, hike beautiful mountains, bike around…

The «Lez» is the river that flows through Montpellier, turns to Lattes and then goes direct to the Mediterranean sea. There is a path that goes next to the river, a path that I’ve run, biked and run many times. From there, it’s possible to have a great view of the sunset. Many times I had to stop to just enjoy the view. I could notice and be aware of how beautiful this place is.

SONY DSCI use my bike to go everywhere: to work, to have a beer with my friends, to party…

I feel special here because I’m a foreigner. In my country, I’m just like the others, but here I’m «different» (in a good way) just by default. What it’s fun is that all my French friends are special in the same way for me. I think I spend too much time at looking at them, the way they do, they behave, they live their lives.

I love the French language. It’s just beautiful, great musicians, great comedians, great movies. It’s a shame I’m leaving that soon, there is still room for improving my French.

At work I’ve met great people. I’m a better professional thanks to them. Both my colleagues and my clients have gave me the possibility to get the best of me. I like them and I will miss H and M once I’m gone. I’m not sure I’ll be able to laugh that much in my future jobs.

These last days in Montpellier I have my heart more open than ever. I pay attention to everything that happens around me: people I meet every day, how the city moves, the sound of the river, this beautiful sky…

I’m sad, but I’m also happy because this is a wonderful experience. This is part of life.

I’m preparing a suitcase that weighs nothing and which will be with me the rest of my life. I’m aware.

I am aware.

I am aware.

I’m so sad because everything ends and everything begins again. I’m so happy because everything ends and everything begins again.

Leaving Montpellier

Au revoir, Montpellier

Cette fois-ci, tout s’est passé beaucoup plus vite que je ne le pensais. Après deux ans de vie à Montpellier, il faut changer. Je pense que cette fois le changement va être plus difficile à faire que pour d’autres occasions. Alicante » Dublin, Alicante » Barcelone, Barcelone » Montpellier et maintenant, je quitte Montpellier.

J’aime bien Montpellier parce que c’est une ville comme Alicante. C’est génial d’avoir les amis à 10 minutes de chez moi, c’est génial de se lever le matin et de ne pas entendre le bruit de la ville. Il ne pleut pas beaucoup et le climat n’est pas si différent de celui d’Alicante (un peu plus froid, mais plutôt acceptable).

J’ai rencontré des gens que j’apprécie beaucoup. Peut-être le fait qu’ils sont «différents» fait que je les regarde d’une façon spéciale. Les français que j’ai rencontré ont une culture qui n’est pas si loin de ma culture. Par contre, je me suis complètement senti attiré. Je ne sais pas comment l’expliquer: ils ont une attitude qui n’est pas négatif par rapport à des choses qui arrivent dans la vie. Ils sont actifs, ils aiment bien faire beaucoup d’activités et profiter de la vie de la même façon que je veux faire. Je suppose que cela a été un point clé.

Montpellier est une petite ville, plus petite que Alicante. Mais en même temps elle est la capitale de la région et elle est vivante. Autour de Montpellier, il y a un très grand nombre de lieux où aller faire des randonnées, du VTT et aussi pratiquer des activités telles que le canyoning, via ferrata…

Le Lez traverse Montpellier, tourne vers Lattes et après il arrive à la mer. C’est une rivière calme et petite, et il y a un chemin a coté, toujours jusqu’à la mer. C’est un chemin que j’ai parcouru plusieurs fois. À chaque fois, je suis étonné pour la vue : c’est merveilleux de voir l’horizon, les nuages, le coucher de soleil. C’est un très beau pays.

SONY DSC

J’utilise mon vélo pour me déplacer en ville: au boulot, boire quelques bières, faire la fête.

Je me sens spécial parce que je viens d’ailleurs. Dans mon pays, je suis comme tous les autres, mais à Montpellier je suis «différent» (d’une façon plutôt bonne) par défaut. En même temps tous mes amis français sont spéciaux pour moi. Tous. Je pense que je passe trop de temps à les regarder.

J’aime bien parler français. Une très belle langue, des grands musiciens, grands comédiens, grands films. C’est dommage de partir si tôt, mon français peut encore être amélioré.

J’ai travaillé avec des collègues très gentils. J’ai appris beaucoup de choses qu’on ne peut apprendre qu’en travaillant avec les meilleurs. Je suis plus professionnel grâce à eux.

Ces derniers jours à Montpellier j’ai le cœur plus ouvert que je ne l’avais avant. Je fais attention à tout ce qui se passe: autour de moi, les gens, le paysage, les petites choses qui m’arrivent chaque jour. Je suis triste, mais je suis heureux parce que c’est une expérience merveilleuse… Cela fait partie de la vie.

Je suis en train de faire une valise qui ne pèse rien et qui va être avec moi le reste de ma vie. Je suis conscient.

Je suis conscient.

Je suis conscient.

Je suis tellement triste parce que tout se termine et tout recommence. Je suis tellement heureux parce que tout se termine et tout recommence.

Au revoir, Montpellier

Preparant el canvi

Aquesta vegada tot ha anat més ràpid del que em pensava. Després de gairebé dos anys a Montpeller, toca canviar. Crec que el canvi em costarà molt més d’assimilar que en altres ocasions. Primer va ser Alacant – Dublín, després va ser Alacant – Barcelona, més tard Barcelona – Montpeller… i ara, deixe Montpeller.

La N. ja m’ho deia: Montpeller m’agrada perquè em recorda a Alacant. És genial tindre els amics a prop, és genial alçar-se pel matí i no sentir el rerefons de la ciutat, no plou molt, el clima no és molt diferent d’Alacant (una miqueta més fred, però realment acceptable).

He trobat a gent que aprecie molt. Supose que el fet que siguen «diferents», fa que me’ls mire d’una manera especial. Els francesos que he conegut tenen una cultura que realment no és tan llunyana de la nostra, però he de dir que m’he sentit atret. No sabria com explicar-lo: tenen una actitud que no és gaire negativa respecte a les coses que passen en la vida. Són gent activa, amb ganes de fer coses i gaudir de la vida de la mateixa manera que jo ho vull fer. Supose que això ha sigut un punt clau.

Montpeller és una ciutat xicoteta, més xicoteta que Alacant. Però és capital de regió i té molta vida. Al voltant de Montpellier hi ha moltíssims llocs on anar de senderisme, llocs on fer BTT i on practicar tot tipus activitats (el cànyoning va ser brutal!). Tenim un riu que es diu «Lez» que va de Montpeller fins a la platja. Hi ha un camí per vianants que va tota l’estona al seu costat. Un camí que he recorregut moltes vegades. Sempre em quede meravellat de veure l’horitzó cada volta que vaig caminant o corrents o en bicicleta per aquest camí.

SONY DSC

Vaig en bicicleta a tot arreu: a la faena, a beure cerveses amb els amics, quan eixim de festa.

A més, em sent especial perquè sóc estranger. No ho negaré. Amb això sempre tens un punt especial que no tens al teu país, i m’agrada.

Parlar francès també és una de les coses que m’agrada. Una llengua molt bonica, grans músics, grans comediants, grans pel·lícules. És una llàstima marxar abans d’hora: el meu francès encara és força dolent.

A la faena he treballat amb gent molt especial. M’han ensenyat moltes coses que només s’aprenen treballant amb els millors. Sóc un professional millor gràcies a ells.

Aquests darrers dies a Montpeller tinc el cor més obert del que l’havia tingut en molt de temps. Em mire tot amb molta atenció: les persones, el paisatge, el que passa al meu voltant. Estic trist, però estic content perquè aquesta és una experiència tan meravellosa… Això és part de la vida.

Estic fent una maleta que no pesa res que portaré amb mi la resta de la meua vida. I sóc conscient.

Sóc conscient.

Sóc conscient.

Estic trist perquè tot s’acaba i perquè tot torna a començar. Estic feliç perquè tot s’acaba i perquè tot torna a començar.

Preparant el canvi

San Francisco

Una ciutat:

  • Ni gran ni petita, com Barcelona (bé, és més gran que Barcelona, però es deixa visitar en bicicleta)
  • A la vora de l’oceà Pacífic
  • Amb un pont molt bonic, que té molt de personal per mi
  • Envoltada de parcs naturals amb arbres mil·lenaris
  • Amb una quantitat immensa d’empreses tecnològiques
  • Bressol de grans moviments que han canviat els Estats Units
  • Amb parcs i parcs, botigues, barris xinesos, japonès i molt més

O siga, una ciutat que m’agrada.

San Francisco

Com fer una fideuà valenciana quan vius a Montpeller

El títol de l’article pot paréixer una miqueta excessivament específic. Però tots aquells valencians (o no valencians qui s’estimen fer fideuà) que han viscut fora de la seua terra comprendran per què faig un article tan específic: trobar els ingredients pa’ fer una fideuà com cal és complicat.

Ingredients

  • 400g de fideu per fer fideuà (el gruixut, no el finet)
  • 250g de gambes cuites (sí, les venen cuites per a mandrosos com nosaltres)
  • 1 pebrera roja (pebrera en valencià, pebrot en català (llengües molt diferents i diferenciades))
  • 1 ceba
  • Mig pot de preparat de nyora (ajá! si has viscut tota la teua vida a Catalunya no tindràs ni puta idea de què coi és això)
  • 1 filet de tonyina fresca, d’uns 150g (si veieu alguna tonyina que diga: «especial per sushi», agafeu eixa, que «sushi» en japonès vol dir «fideuà»)
  • 1 calamar (no molt gran, que hi ha gent que li dona fàstic)
  • 3 dents d’all, jolivert, sal, oli, pebre roig dolç
  • 1 tomata
  • 1 pot d’allioli preparat del BonPreu (sí, del bonpreu, o del mercadona, però que no tinga ou, també podeu demanar-li-ho a la iaia)

Preparació

El brou (o caldu)

  • Traieu el caps a les gambes i fiqueu-los a una olla profunda amb 2 litres d’aigua, poseu-hi també jolivert i el pebre roig fins que parega que és un caldo que mola. Engegueu el foc o la vitro o la inducció a una intensitat que pose a bullir l’aigua però sense massa intensitat. El total de temps que el caldo ha d’estar bullint és 45min – 1hora.
  • A una casserola a part, afegiu un xorret d’oli, la ceba trossejada, la tomata trossejada, la pebrera roja trossejada i una dent d’all picada. Afegiu-hi també dues cullerades del preparat de nyora. Deixeu-ho fregir-bullir durant uns 5-10 minuts. Després, amb una batedora, ho bateu tot a la mateixa casserola.
  • Afegiu el preparat de la casserola al brou i deixeu que continue bullint lentament fins els 45min – 1hora. Aneu tastant-lo per veure com va. El més important de la fideuà és el brou. Si el tasteu després de 45min i no té molt de gust, aleshores tenim un problema… per a que això no passe, sempre podeu afegir més caps de gambes (al principi, no als 45min…), afegir algun altre peix, etc. Si vos arriba la situació que el brou no té molt de gust, el meu consell és que utilitzeu algun preparat de sopa de peix. Jo faig servir un preparat de sopa de musclos, força dens i que dóna un gust molt bo.
  • Al cap de 45min – 1h, coleu el brou i el deixeu a banda. Heu de tindre almenys 1.5 litres.

La fideuà

  • Prepareu la paella i engegueu el foc. Poseu-hi quatre cullerades d’oli.
  • Quan estiga suficientment calent, poseu la tonyina trossejada i la cuineu una miqueta (com a mínim que per fora agafe eixe color blanc de que s’està fent). Quan estiga així, la traieu i les poseu a un recipient.
  • Ara fiqueu les gambes cuites i fregiu-les una miqueta, un parell de minuts. Després les traieu i les poseu al mateix recipient de la tonyina.
  • Ara fiqueu el calamar trossejat i el fregiu també un parell de minuts. El traieu i el poseu al mateix recipient de la tonyina i les gambes. Aprofiteu i adobeu eixe recipient amb jolivert.
  • Ara piqueu les altres dues dents d’all i poseu-les a la paella, deixeu que es dauren una miqueta. Afegiu els 400g de fideus gruixuts i remeneu, escampeu-los al llarg i ample de la paella. Afegiu dues cullerades del preparat de nyora i continueu escampant, afegiu dues cullerades petites però ben plenes d’allioli i continueu escampant més encara. El fideus es dauraran, no és cap problema.
  • Quan tot estiga ben mesclat, afegiu el brou i la tonyina i la resta de coses que estaven al recipient. Escampeu-ho tot una miqueta per a que quede equilibrat i deixeu-ho bullir suaument durant uns 10-20-30 minuts, bàsicament heu d’esperar que el brou desaparega, però també hi ha gent qui s’estima més una fideuà més meloseta.

Aquí teniu el resultat de la fideuà que jo he fet hui:

20141115_151756

 

Notes

  • Esta recepta és molt bàsica i cutre, però el resultat és força bo. Vos ho dic jo que he fet quatre milions de fideuàs
  • Com ja he dit: el brou és el més important, és el trucu de l’almendrucu. Investigueu, feu proves, afegiu merdetes o traieu-ne. Tot està permès, menys el xoriço, que aquí a França hi ha molt guarro que posa xoriço a tot.

 

Com fer una fideuà valenciana quan vius a Montpeller

«House of leaves» («La casa de fulles»)

Farà uns mesos un bon amic va parlar de la recent traducció al castellà del llibre «House of leaves», de Mark Z. Danielewski. Vaig estar mirant si havia una versió en format digital per al meu Kindle. No la vaig trobar i finalment vaig oblidar-me de l’assumpte.

Però al nostre recent viatge als Estats Units, quan vam visitar la coneguda llibreria «City Lights», me’n vaig enrecodar i vaig preguntar per saber si tenien el llibre. El tenien i el vaig comprar. El meu amic, que era allà amb mi, em va dir: «Wow, aquesta edició és molt xula, la tapa és més petita que l’interior del llibre.»

Ara us explicaré per què aquesta edició era tan xula i, sobretot, de què va el llibre.

____________________

The house of leaves

El llibre explica una història, la de Johnny, que es troba amb un manuscrit escrit per Zampanò, que fa un estudi d’una documental conegut com el Navidson Record. Aquest documental, filmat per Will Navidson, ens mostra la història d’una família que es muda a una casa en mig del camp.

Un bon dia, mentre Navidson està mesurant la casa, se n’adona que hi ha una diferència d’uns centímetres amb el total mesurat des de dins i el total mesurat des de fora (més gran per dins que per fora). La història és curiosa, perquè ho explica com si a nosaltres ens arribara alguna cosa semblant: què faríem si ens trobàrem que la diferència entre el que mesura la nostra casa des de fora i des de dins té una diferència de 30 centímetres (més gran per dins que per fora).

Navidson es posa en contacte amb el seu germà i junts comencen a fer més mesures. Al final no poden més que acceptar que la casa és més gran per dins que per fora.

Un bon dia, però, els pocs centímetres es converteixen en pocs metres. I dies més tard els metres es converteixen en un espai fosc, que sembla un passadís, en el que ningú no vol entrar. Una de les nits, Navidson entra en aquest pasadís, pensant que no hi ha res més, però al fons troba un gir a la dreta, amb una porta, i es fica per ella pensant que sempre pot tornar. La seua sorpresa arriba quan en fer mitja volta, no veu el lloc per on havia entrat. Després d’uns minuts d’histèria, finalment aconsegueix sortir.

És en aquest moment que contacten amb un equip d’exploradors amb una experiència brutal en investigar llocs desconeguts, malgrat els llocs no eren del tipus: passadís fosc i fred. L’equip d’exploració fa diverses exploracions que verifiquen que l’espai dintre d’aquest armari o porta és immensament gran.

I no explicaré més.

El que té de bo el llibre a més d’una història rara és que el llibre en sí mateix, la impressió, la forma en la que llegim, també és rara i ens aconsegueix transmetre la raresa de la situació.

Lectura totalment recomanable.

 

«House of leaves» («La casa de fulles»)

Per la supressió dels partits polítics

Un bon amic de Montpeller m’ha passat un llibre anomenat: «Note sur la supression générale des partis politiques», de Simone Weil, escrit l’any 1943. És un llibre curt i concís que explica clarament per què els partits polítics no haurien d’existir. Deixe ací algunes frases interessants:

La paraula partit té ací el significat que té en el continent europeu. La mateixa paraula en els països anglosaxons designa una realitat completament diferent. Té la seua arrel en la tradició anglesa i no és trasplantable. Un segle i mig d’experiència ho demostra suficientment. En els partits anglosaxons hi ha un element de joc, d’esport, que només pot existir en una institució d’origen aristocràtic; tot és seriós en una institució que és, en el seu origen, plebea.

La idea de partit no entrava en la concepció política francesa de 1789, a no ser com un mal que calia evitar. Però va existir el club dels jacobins. Al principi només era un lloc de lliure discussió. El que el va transformar no va ser cap mena de mecanisme fatal. Va ser únicament la pressió de la guerra i de la guillotina que el va convertir en un partit.

Realitat que tots veiem cada dia:

Un home que s’ha adherit a un partit haurà probablement percebut que en l’acció i propaganda d’este partit hi ha coses que li han paregut bones i justes. Però este home no s’ha estudiat la posició del partit respecte a tots els problemes de la vida pública. Entrant al partit, l’home accepta posicionaments que ell ignora. És d’esta manera que l’home sotmet el seu pensament  a l’autoritat del partit. Conforme l’home conega poc a poc les posicions del partit respecte a la resta de posicionaments de la vida pública, les acceptarà sense posar-les en dubte.

Es parla molt de com la visió de «partits polítics», que sempre es posen «a favor» o «en contra», ha afectat tota la nostra vida. Posa per exemple l’escola:

Fins i tot en les escoles, ja no se sap estimular d’una altra manera el pensament dels xiquets si no és convidant-los a prendre partit a favor o en contra. Se’ls cita una frase d’un gran autor i se’ls diu: «Esteu d’acord o no? Desenvolupeu els vostres arguments ». En l’examen, els desgraciats, ja que han d’haver acabat la dissertació al cap de tres hores, no poden passar més de cinc minuts preguntant-se si estan d’acord. I seria tan senzill dir-los: «Mediteu este text i expresseu les reflexions que se vos acudisquen».

I al final:

Gairebé a tot arreu -i fins i tot, sovint, a causa de problemes purament tècnics- l’operació de prendre partit, de prendre posició a favor o en contra, ha substituït a l’obligació de pensar. Es tracta d’una lepra que s’ha originat a partir dels mitjans polítics i s’ha estès, a través de tot el país, a la quasi totalitat del pensament.

És dubtós que es puga posar remei a esta lepra que ens mata sense abans suprimir els partits polítics.

Podeu llegir el llibre complet en castellà o en francès.

Per la supressió dels partits polítics