Ahir…

Ahir va ser un dia genial.

Vaig tindre la darrera classe d’anglès amb la meua professora. Després vaig fer la darrera visita al meu “alumne” (un home d’uns 60 anys al qual li he estat ensenyant informàtica els darrers quatre anys), després vaig tindre classe amb els meus xiquets alemanys, 3 hores i mitja que es van passar volades.

Després vaig tindre partit de paddle amb el meu germà i dos amics (jo i un dels amics contra el meu germà i l’altre). Vaig guanyar per primera vegada al meu germà en tres anys (6-3, 3-6, 6-2, 6-4).

Seguidament en Javi em va fer Rei-ki (o com s’escriga, total, jo sempre dic “Tai-chi”… i Javi riu). Després van vindre TOTS els meus amics i entre tres o quatre férem el sopar. Vam parlar, vam riure.

Vam jugar al trivial i allà a les dues del matí marxaren.

Ahir va ser un dia genial…

Find a house…

Find a house you don’t have to rebuild
Stone by stone, brick by brick, nail by nail my father never meant to leave me this
Let this love last
I drive too fast
Said I’d return if I’d ever cared
But there’s no Interstate I’d find to take me there.
to take me there.

Vampire Forest Fire, The Arcade Fire

Puig Campana

Ahir, el meu amic Javi (un de Petrer) i jo anàrem a pujar el Puig Campana, una muntanya que hi ha justament darrere de Benidorm i que pot ser més d’un us haureu fixat perquè té una particularitat interessant: al llarg de la cresta, de sobte, es veu una espècie de trencament massa perfecte que no pareix formar part “natural” del tall.

Si us fixeu a la part esquerra, hi ha un tall molt curiós. I la cosa més curiosa encara és que justament enfront de Benidorm, al mar, hi ha una xicoteta illa que sobreïx i que més d’un podria pensar que encaixaria perfectament allà.

Doncs bé, allà anàrem Javi i jo ahir, el punt més alt es troba a la punta de la dreta, i allà ens férem algunes fotos. Feia molt de vent i quan vam començar la baixada començà a ploure molt fort i a fer un fred increïble… en qüestió de segons se’ns congelaren els dits i el cap (i altres coses).

De Puig Campana – 01-2009

De Puig Campana – 01-2009

Foggy Bottom

No sé si alguna vegada ha parlat ací de Jamendo, una pàgina web on els músics comparteixen la seua música sense llicències restrictives (ens permeten copiar-la i compartir-la lliurement). Des d’allà és possible descarregar els àlbums de tots els artistes i, fins i tot, amb aplicacions com Rythmbox (a GNU/Linux) és possible tindre tota la llista de les 100.000 cançons que hi ha disponibles i escoltar-les en qualsevol moment.

Des d’ací vaig descobrir un grup d’indie-rock francès anomenat “Foggy Bottom“. M’encanta, m’he descarregat el seu disc i m’encanta. A més, des de Jamendo puc fer una donació de 5€, 10€ o la que jo vulga. Així funciona això. Els diners van a parar al grup directament (supose que una part ínfima serà per al manteniment de la web.

Podeu sentir la seua música des del següent enllaç:

Foggy Bottom!!!

Moments divertits

El meu millor amic (que vindrà en una mitja horeta amb la seua parella per a jugar una estoneta a la PS3, després jugarem al Trivial i finalment soparem un bullit de creïlles, carlotes i cebes mentres veiem una peli), és una de les principals raons per les quals somric a la meua vida.

De fet, quan estava a Irlanda i passava davant de certes coses, sempre pensava: “Això li ho he de dir al Javi quan arribe a casa”. Per descomptat, me’n vaig oblidar de totes. La qüestió és, però, que Javi ha estat el meu company de riures des que tenia… 13 anys (i ara en tinc 26).

Una de les primeres conyes que fèiem era gravar la nostra veu amb la gravadora de so. Vam fer programes de noticiari molt cruel, del tipus:

“Ha habido un accidente de avión, han muerto 50 personas, 3 mujeres y 2 negros”

Una altra a la que fèiem una telenovel·la on la protagonista es deia “EustasiaJosefinaAureliaRafaelaMarta” (o alguna cosa semblant). I clar, era una estupidesa, però el 50% del temps s’estava dient el nom de la prota en lloc de parlar de les coses que passaven.

Recorde també que vam gravar a la meua habitació un vídeo on imitàvem a la Letícia Savater, i un altre on una senyora l’havien abduït i s’havia enamorat de l’alienígena i anava a un programa a trobar-lo. Molt fort.

També recorde un dia al McDonalds, amb tots els amics, on a algú se li va ocòrrer la meravellosa idea de crear el “McPlacenta” (tot això va eixir per alguna notícia d’aquestes on cuïnen les placentes). Vam riure tota la vesprada i fins i tot avui comentem com de divertit va ser aquell dia.

Javi i jo riem de les mateixes coses. Això dóna gust.

Qualsevol nit…

Fa una nit clara i tranquil·la,
hi ha una lluna que fa llum.
Els convidats van arribant
i van omplint tota la casa
de color i de perfums.
Heus ací a Blancaneus, en Pulgarcito,
als tres porquets,
al gos Snoopy i el seu secretari l’Emili
i en Simbad,
l’Ali Babà i Gulliver.

Oh! Benvinguts, passeu, passeu,
de les tristors en farem fum.
La casa meva és casa vostra,
si és que hi ha cases d’algú.

Hola Jaimito! i Donya Urraca!
i en Carpanta i Barba-azul,
i Frankestein i l’home llop,
el compte Dràcula i Tarzan,
la mona Xita i Peter Pan.

La senyoreta Marieta de l’ull viu
ve amb un soldat.
Els Reis d’Orient, Papà Noël,
el Pato Donald i en Pasqual.
La Pepa maca i Superman.

Oh, benvinguts!…

Bona nit senyor King Kong,
senyor Astèrix i Taxi Key,
Roberto Alcázar i Pedrín,
l’Home del sac i en Patufet,
senyor Charlot i Obèlix.

En Pinotxo ve amb la Monyos,
agafada de bracet,
hi ha la dona que ven globus,
la família Ulises
i el capitán Trueno amb patinet.

A les dotze han arribat
la fada bona i Ventafocs
en Tom i Jerry, la Bruixa Calitxa,
Bambi i Mobby Dick,
i l’emperadriu Sissí.

Mortadelo i Filemó
i Guillem Brown i Guillem Tell
la caputxeta vermelleta
el llop ferotge,
el caganer, Cocoliso i Popeie.

Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
Ara ja no hi falta ningú…
o potser sí, ja me n’adono que tan sols
hi faltes tu…

També pots venir si vols.
T’esperem, hi ha lloc per tots.
El temps no compta ni l’espai…
Qualsevol nit pot sortir el sol!

Jaume Sisa

Tant de bo m’hagueren posat aquesta cançó quan era un xiquet.

2009

No sé com serà aquest any 2009, però la veritat és que no ha començat massa bé. El mateix dia de reixos vaig agafar un tall de digestió amb el qual fins i tot avui encara m’estic recuperant. Per altra part, ara que la Neus i jo ja hem decidit anar a viure a Barcelona, toca anar cercant treball i he d’admetre que sembla prou difícil.

Tot i que hi ha diverses ofertes, i no totes requereixen experiència i fins i tot veient que amb algunes done el perfil que demanen, ni tan sols truquen. Només veig el “descartado” a l’infojobs. En fi, paciència.

No sé, és com si 2009 encara no haguera començat per mi. A vore si quan millore la meua panxa, milloren també les coses.