He madurat

Curiós títol. Crec, però, que representa bé com em sent ara mateix. Formes de madurar hi ha moltes, a diferents aspectes de la nostra vida. No sempre som madurs en tot i, fins i tot, podríem acceptar que hi ha alguns camps als quals mai arribarem a madurar.

Des que vaig tornar del Camí d’en Jordi… (ja sabeu, El Camino de Santiago), he pogut apreciar un canvi important en el meu cos i la meua ment. Fins ara, quan feia qualsevol esport, mai no he sabut fer un ús correcte de la meua força i resistència. Sempre m’ha passat que tractava de forçar la màquina en tot moment, de forma que la meua resistència es veia molt reduïda. La meua ment de seguida es cansava també, de forma que el resultat final era que qualsevol esport que requerira un correcte equilibri entre força i resistència “no era per a mi”.

Al Camí vaig haver d’aprendre a no forçar la màquina, sinó a fer un correcte ús de la meua energia de forma que havia de fer-la servir de forma contínua i estable i mai forçar-me ja que si no, el resultat era que només pujant una costereta podia suposar haver de parar a descansar o haver d’esgotar la meua ment (ja sé que sona una mica estrany, però la meua ment també s’esgota).

Gràcies a això, he pogut comprovar que moltes rutes que abans m’eren impossibles de fer amb la bici: bé per cansanci físic o bé per mental, ara em resulten molt fàcils i, de fet, puc continuar i continuar sense parar.

He madurat perquè he pres consciència d’una part molt important del meu cos i la meua ment, una part relacionada amb l’equilibri.

Estic content.

Protestantisme i catolicisme als EUA (i l’analogia amb Linux/Windows)

Ara que estic amb classes d’anglès amb una professora dels Estats Units, he tingut l’oportunitat de preguntar-li moltes coses relatives a la cultura “americana”. Un dels punts que més em va cridar l’atenció va ser el fet que la gran majoria de ciutadans dels EUA creuen en alguna religió.

Per descomptat que hi ha ateus heretges, però l’església hi juga un paper important a la vida d’aquestes persones. Aleshores la meua professora em va explicar una mica el funcionament de l’església protestant. Segons el que em va dir, és una església més oberta i molt menys restrictiva que no ho és pas la catòlica.

Amb aquesta qüestió als llavis, vaig parlar l’altre dia amb el meu cunyat (com tens l’ull, bé?), i li vaig preguntar si darrere l’església protestant hi havia alguna institució gran i que ho controlara tot. Pel que em va comentar, sembla que no és així, que l’església protestant és un cúmul de moltes esglésies amb uns principis més o menys comú. Però ningú no té un poder absolut com el que pot tindre el Vaticà quan parlem de l’església catòlica.

Segur que molts ja us heu assabentat per on vaig.

Per descomptat, jo ja havia tractat d’explicar-li a la meua professora què és GNU/Linux, sense molt d’èxit. Però gràcies a la conversa amb el meu cunyat, vaig vore la llum.

Primer li vaig demanar a la meua professora (Dusana) si, efectivament, l’església protestant no té una institució suprema que ho controle tot i si, de fet, el que hi ha és un conjunt d’esglésies amb principis comuns. M’ho va confirmar (bé, en gran mesura).

Aleshores li vaig dir:

GNU/Linux is like Protestant Churches. It is open because everybody can take part on it, there is no owner who controls everything, you can choose where you want to go, and there is a common phylosophy with which everyone agree.

Hi ha errors, per descomptat. Bàsicament és que GNU/Linux és més o menys com el protestantisme. És obert perquè practicament tothom pot formar part, no hi ha ningú que controle tot, pots triar on anar i existeix una filosofia comú amb la qual tothom és d’acord.

En canvi, l’esglèsia catòlica representa perfectament a Microsoft. Existeix una institució que ho controla tot i que diu què es pot fer i què no. Els fidels gairebé no poden dir res respecte al seu funcionament, simplement han d’emmotllar-se a allò que l’església diu.

Per descomptat això és una analogia una mica xunga. Però la meua professora ho va entendre a la perfecció i de seguida va voler instal·lar-se GNU/Linux. Així que si aneu als EUA i voleu fomentar GNU/Linux, és possible que amb aquest mètode us servisca.

Per descomptat, si l’americà en qüestió és catòlic… oblideu-vos. Eixos són tots de Microsoft.

Els canvis necessaris

Canviar és necessari. Això ha pensat el PSPV-PSOE, que ha decidit que per tal de canviar profundament, el millor que es pot fer és llevar la puntilla de “País Valencià” que no reflexa cap tipus de realitat a la Comunidad Valenciana que tan bien se amolda a la Gran España.

I és que l’himne dretos i nacionalista espanyol que tenim els valencians ja ho diu: “Per donar noves glòries a Espanya”.

Un PSOE que durant més de 15 anys es va carregar tot el valencianisme polític i qualsevol sentiment de protecció de la identitat valenciana. El PSOE es lleva la màscara al País Valencià i es posa el nom que a des de sempre hauria d’haver tingut: PARTIDO ESPAÑOL.

El pitjor de tot és que la gent que hi ha a dins s’ho empassa tranquil·lament, a l’igual que ho fa gent del PP que és valencianista (que hi ha uns quants). El que aconseguim és deixar de ser valencians i ser Levantinos Provincianos.

Mentrestant tenim a una Esquerra Unida enfonsada en la seua pròpia merda. Una Iniciativa que no arrenca (caldrà fer un esforç), un Bloc perdut en les seues arrels dretoses i una Esquerra Republicana que no cala entre els valencianistes.

Aleshores, quina és la solució?. Des de fa un temps pense que la solució passa per la creació d’un partit tipus CiU al País Valencià. Un partit de dretes i nacionalista. Jo no el muntaré, perquè de dretes no sóc, però no entenc que no hi haja un sector així al País Valencià. I no parle de Coalició Valenciana o blaveries com eixes, parle d’un partit seriós.

Mentrestant ens hem d’aguantar.

El Camí de Santiago

Ahir vaig tornar del Camí de Santiago. Vaig fer des de Roncesvalles fins a Lleó, en bicicleta.

He d’admetre que l’experiència ha estat prou diferent a com l’esperava, potser no pel camí en sí mateix, sinó en com ho hem fet. És més dur que no em pensava, i el fet que alguns dies passàrem la nit a parcs en lloc d’albergs, doncs ho ha fet més “especial”.

És curiós, però hi ha una cosa especial en el fet de fer el camí. Són els ànims d’haver d’avançar cada dia, d’alçar-se prompte, desdejunar per repostar energies (que segur es gastaran) i agafar la bici per avançar al camí. 50, 60 i fins a 130 km en un dia vam fer.

Quan tornava a casa amb el bus, quan tancava els ulls veia als meus dos companys davant meu, pedalejant, al camí.

No estic per escriure moltes coses ara mateix, ja voré si ho faig més endavant. Em deixe apuntat un camí que un català em va recomanar: “Pedals de vent”.

Mire-m’ho així

Estava llegint un article interessant a Público que parla sobre aquell manifest que alguns “intel·lectuals” han signat per tal de fer el castellà hegemònic a tot l’Estat.

Abans d’entrar en matèria, només comentar que el diari Público cada dia m’agrada més. És molt respectuós amb les diferents sensibilitats que existeixen a l’Estat Espanyol, és a dir, amb els nacionalismes. Almenys, no els tracta de dimonis, cosa que fan tota la resta de diaris.

Bé, mire-m’ho així. La Constitució exigeix que tot ciutadà de l’Estat ha de conèixer llengua castellana i té el dret de poder-se comunicar amb ella per tot l’Estat. Per altra part, la Constitució també estableix que a les comunitats amb llengua autòctona establiran als seus Estatuts les polítiques relatives a les seues llengües.

Normalment, aquests Estatus ens han donat el dret de poder expressar-nos en la nostra llengua a la nostra terra i el dret de ser atesos en aquesta mateixa llengua (com a mínim a les Administracions Públiques). Això té com a conseqüència, entra d’altres coses, que els funcionaris haurien de ser competents en la llengua castellana i en la autòctona (per tal de fer efectius els articles de la Constitució i l’Estatut adient).

Si anem al camp de l’educació, les polítiques han de preservar en tot moment els articles de tots dos textos: saber castellà i la llengua autòctona. Si el sistema d’immersió llingüística a Catalunya ha permès que tots els ciutadans d’aqueixa comunitat siguen competents en totes dues llengües (ja, ja sé que això de “competent” és molt relatiu), doncs en realitat no cal fer cap canvi més enllà de millores al sistema d’ensenyament (però no canvis radicals ni dues línies ni polles).

Aquest sistema d’immersió permet crear ciutadans competents. Està provat. En canvi, el sistema que els “a dalt firmants” proposen, això de “tener el derecho de que nuestros hijos sean educados en la lengua de Cervantes” el que aconsegueix és que aquestos “hijos” (de qui sap qui) no arribaran a ser competents a la llengua autòctona del lloc on viuen. L’exemple és el País Valencià: els estudiants que només han estudiat 4 hores a la setmana, en un 80% no saben, no poden, no volen, no tenen capacitat per expressar-se en valencià.

L’altre dia vaig anar a una panaderia a comprar una napolitana de pernil i formatge. Li vaig dir a la xica: “Dona’m una napolitana de pernil i formatge” i em va dir “Què?”, i jo li vaig repetir, “Una de pernil”, i ella va dir una altra volta, “Què?”. I jo li vaig dir: “De pernil, que en castellà és “jamón””. Llavors li vaig preguntar d’on era i em va dir: “De Alicante”. Li vaig preguntar si havia estudiat valencià, em va dir que sí, a l’escola i a l’institut.

O siga, aquests tipus d’ignorants són els que els “a dalt firmants” volen crear.

Visca la llengua de Cervantes. Y la madre que lo parió.

Seleccions nacionals

En plena efervescència de l’orgull de sentir-se espanyol, tot i identificant-se amb una selecció de futbol, cal parlar de quin és el per què es volen seleccions catalanes.

Sens cap mena de dubte, les seleccions nacionals, quan guanyen, fomenten el sentiment nacional. A mi no m’agrada el futbol, no vaig veure la final, però el que sí he pogut veure és que totes les televisions, tota la gent que he vist pel carrer s’ha sentit orgullosa de pertànyer a un gran país anomenat Espanya.

Qui vol seleccions catalanes té una raó imporntant al darrere que ja hem dit: fomenten el sentiment nacional -necessari per a aconseguir guanyar referèndums i coses d’eixes-.

Ens hem passat una setmana sentint cada punyeter dia com de bons eren els espanyols, que si els altres eren dimonis que es menjaven xiquets i el pijtor punt ha estat el dia següent de guanyar l’Eurocopa, on les televisions han estat pitjor que quan va morir el Papa.

El que em fot, però, és que es fomenta el sentiment de “ser espanyol”. El problema és que això està relacionat directament amb la negació d’altres sentiments (i ja que estem, d’altres llengües). Estic segur que fatxes i dretosos estaran contents de vore a la gent envoltada en la bandera sentint orgull d’Espanya.

I el que hem resulta estrany és que aquest sentiment “nacional” isca perquè ha guanyat una selecció de futbol. ¿Per ventura el nivell de patriotisme depèn dels èxits de les seleccions?. Sembla que sí.

Ja fa temps vaig perdre la innocència. Els sentiments nacionals són, per mi, mentides. No sé a quin llibre ho vaig llegir, però com a molt existeix allò que podem vore al nostre voltant. Alguna cosa vaig escriure ja fa un temps.

En fi. Me cague en el futbol i en totes les televisions que no fan més que parlar-ne 24h al dia.