Quan Madrid cantava amb nosaltres

Era l’any 1976. Raimon cantava al “Pabellón Deportivo del Real Madrid” i la gent que allà era cantava amb ell.

Jo no vaig viure aquella època, no vaig nàixer fins 8 anys més tard. Imagine, però, que havia d’ésser una època emocionant, plena de canvis, de reivindicacions, de lluita -democràtica-… molt intensa, doncs la vida ens ensenya que després d’un llarg període de silenci, la parla vola.

Allò que més m’impacta ara és sentir que els madrilenys aplaudien llavors en aquell concert quan Raimon deia:

“Qui perd els orígens perd la identitat”

M’impacta sentir els madrilenys cantar en català com fan “Al vent” o “Diguem no”. És clar que els temps canvien, que ja no som fills de la dictadura i molt menys de la República. És clar que potser ara la sang ja no bull com a aquella època i que una vegada obtinguda la “llibertat” ja no interessen les raons sinó són diners. És clar que nosaltres som fills d’aquell món. Tot i així, m’impacta sentir els madrilenys d’aquell moment cantant en català quan ara mateix sembla que són incapaços d’entendre que la nostra llengua existeix i que:

Qui perd els orígens perd la identitat

I els nostres orígens, abans que la nostra terra, és la nostra llengua. Per això m’impacta sentir els madrilenys cantar en la nostra llengua: perquè em pense que en aquell moment ho entenien. Em pense que entenien que la nostra llengua som nosaltres.

Allò que és clar és que ara ni molts de “nosaltres” ho entenen. Així que: