Passades les eleccions a Catalunya i els possibles pactes que es produiran, he d’admetre que estic sorprès.
A nivell nacional i supose que el pacte desitjable per part de Zapatero i molts “espanyols” és que hi haguera un pacte PSC-CiU a Catalunya que s’estenguera al Congrés dels diputats fins i tot ficant a CiU al Govern Estatal. Tant el PSOE com CiU eixirien victoriosos i amb imatge de serietat i estabilitat (he dit “imatge”, no “realitat”). A la Generalitat de Catalunya presidiria l’Artur Mas i supose que hi hauria un repartiment equitatiu de les diferents conselleries.
Pactar amb ERC i iCV ja sabem què suposa: que la resta d’Espanya mire malament el pacte i consideren que el PSOE s’està radicalitzant cap a l’esquerra. Aquest pacte suposaria un empitjorament d’imatge per al PSOE, sens dubte. També és cert, però, que si no es forma una altra vegada el tripartit, s’entendria com que l’anterior tripartit va ser un error i que totes les “esperances” que hi “vam” posar han quedat en res.
Em sorprèn que una persona com Montilla, que no sembla gens “catalanista”, arribe a pactar amb ERC i iCV com sembla que passarà finalment. Tot i que Maragall no era sant de la meua devoció, em semblava que els seus propòsits vers Catalunya eren sincers -quant a la defensa del Catalanisme (que no és el mateix que independentisme)-. I també m’agradava veure que era uns dels pocs polítics pertanyents a un partit estatal que defensaren un Estat Federal.
Montilla no sé quins propòsits té. Però per pactar amb ERC i iCV suposarà que haurà de continuar la línia catalanista de Maragall. Diuen -diuen- que tot i que com a “personatge polític” no és bo -el Montilla-, diuen -diuen- que sí que és bon gestor.
Pense que el tripartit és necessari i que ara, passat el tràmit de l’Estatut que tant ens ha acabat de fotre a tots, és el moment d’agafar les coses amb seriositat i portar endavant Catalunya, reprendre els projectes i millorar la seua imatge a la resta de l’Estat. Dic millorar la seua imatge perquè és necessari. Perquè Zapatero necessita que el Govern Català funcione bé per tal de que a les eleccions del 2008 obtinga un bon resultat i li faça empassar-se les seues paraules al PP. I, si és possible, reeditar el tripartit català al Govern d’Espanya. I que la gent s’adone de que les coses poden funcionar bé amb ERC i iCV-EU.
I ja que estem, també és necessària una bona imatge per tal d’aconseguir que tant al País Valencià com a Ses Illes guanye el PSOE i tinga que pactar amb els partits que defensen com a mínim la nostra cultura. I així poder crear un front comú entre totes tres comunitats.
Desarmats 
1) Fer aflorar les contradiccions d’aquells que sent espanyolistes, diuen que ara és l’hora dels catalans i que ningú no farà més pels catalans.
2) Donar arguments i munició al PP, la més perfecta i activa màquina de crear consciències catalanistes. Ciudadanos pot millorar-la, però.
3) Fer adonar a CiU que ha passat massa temps relacionant-se, buscant agradar, emmirallant-se en el model español (prepotència, som més llestos que ningú, dominem el cotarro, xuleria, donant governabilitat a l’estat a canvi de peixets al cove, pactant estatuts de merda -ofegant el país- a canvi de tenir la menjadora plena)… i ara resulta que ni sent bon minyons tenen el govern de joguina garantit.
4) Qui vulgui prendre vots a ERC haurà de proclamar-se sobiranista. Aleshores tornarà CiU als seus números. La gent ha vist el llautó de tots plegats i està desencisada. Els votants se’ls van morint. El nacionalisme és una collonada que només dóna per peixets al cove. Prou peixet. És hora de tenir una flota pesquera.
5) Només un president revoltant farà que el poble prengui iniciatives per arribar allà on no arriben els seus governants. Hem estat una nació complaent des que va morir Franco. Ara ens ofeguem en la decadència del tantsemenfotisme. No és votant Mas, Carod, Montilla, Saura, Ribera o Piqué que solucionarem els problemes. Cal organitzar plataformes per preparar l’objecció fiscal, la insubmissió davant el cúmul de despropòsits que ens hem d’empassar des d’Espanya. Ja falta poc pel colapse de moltes economies familiars. Aviat serem majoria.
6) Bona part dels problemes que afecten Catalunya tenen el seu origen en el fet que depenem políticament d’Espanya. Fins que no s’assumeixi això per part dels partits majoritaris i dels seus electors, no hi haurà futur per al país i anirem llanguint com a poble fins a la dissolució en una mar de mediocritat pròpia i immigració aplicada. Un president com Montilla és el reflex de la Catalunya que ens espera si no hi posem remei. Et desplau el teu futur president? Treballa per canviar-lo. No tot s’arregla posant una papereta en una urna. Com diu en Joan Puig, ara ens toca treballar. A tots. Però sobretot a la societat catalana. Ja n’hi ha prou de conformisme.