Yoga Alacant – el meu lloc web de profe de ioga

Fa dos anys vaig començar una formació de professor de ioga a França. El ioga va canviar la meua vida, em va donar una direcció cap a on anar, o més bé unes guies on posar els peus després de temps difícils.

Des d’aleshores, vaig començar a fer cursos de ioga als meus companys d’empresa a Bordeus, i ara que visc a Alacant i després d’haver passat uns dos mesos a França formant-me, ha arribat el moment de fer el pas.

Comence molt prompte a donar classes a l’Abeja de Oro, i també he posat en línia el meu lloc web: Yoga Alacant.

Això també arriba amb una altra novetat: Shiatsu Alacant, qui no sóc jo qui el porta, però quasi.

Softcatalà

Si no fora per Softcatalà, jo no estaria ací. No hauria viscut a Barcelona, ni a Montpeller i encara menys a Burdeus. No hauria trobat les faenes que m’han permès créixer com a persona, desenvolupar-me, aprendre idiomes, afinar el coneixement de la meua estimada llengua.

Sense Softcatalà la meua vida hauria sigut totalment diferent. Absolutament diferent.

És per això que estic tan agraït. Softcatalà ha sigut una convicció, una forma de vida durant els darrers 12 anys, possiblement més. La meua vida i el meu temps lliure el vaig dedicar amb molta alegria i convicció a traduir programari, a fomentar el català en les TIC, a moure el programari en valencià al meu País. A més, fa 2 anys vaig poder dedicar-me al projecte de la nova web. Remunerat!

Gràcies a Softcatalà vaig trobar la meua primera faena, i la segona. I la resta ja van venir soles. Gràcies a Softcatalà conec Catalunya, i els catalans. L’Ateneu, Laie, Terra d’escudella, les calçotades, la via verda Ripoll – Girona…

Només de pensar-hi se’m posa la pell de gallina.

Però està clar que Softcatalà és només un nom. Progcatalà podria ser també…

Softcatalà és Xavi, és Jordi, és Anna, és Toni, és Marc, és Robert, és Vicent, és Josep, és Eduard, és Xavier, és Gil, és Silvia, és Diana. I evidentment molts més, però aquests són els que m’han marcat.

La riquesa de tots ells és immensa. I quan parle de Softcatalà, parle d’ells.

Em sent afortunat d’haver treballat amb ells, d’haver viscut amb ells, d’haver crescut amb ells.

Però sent que aquesta etapa de la meua vida s’acaba. Hi ha moltes raons, bàsicament perquè tot canvia tard o d’hora. Ja no vull dedicar el meu temps lliure a estar davant d’una pantalla. Sent la necessitat de moure’m, d’eixir de la cambra tecnològica i descobrir un món diferent.

D’això ja se’n han adonat els meus companys. De fa temps.

Gràcies Jordi Mas i Xavi Ivars. Vos admire, vos he près com exemples per molts camps de la meua vida.

Ho continueu sent, i Softcatalà continua sent part de mi.

Necessitava escriure-ho en veu alta.

Viatge a l’Índia: Dia 20

Escriure des del mòbil no és gaire còmode, així que he anant deixant-ho i deixant-ho fins hui. Però més val tard que mai. El dia 31 de desembre vaig arribar a la que seria la meua casa durant el mes de gener. Va ser un canvi molt esperat: el nou apartament està en una zona tranquila i residencial, sense trànsit. Eixe mateix dia van arribar al pis les dues xiques que s’han convertit en molt bones amigues: la Raquel i l’Emma, una paraguaia i l’altra colombiana. Això ja va ser curios: arribe a l’Índia i em trobe amb dos xiques que parlen castellà al meu pis. Ràpidament ens vam agradar i vam anomenar el nostre pis com “Piso Latino”. No puc dir que no he tingut sort de trobar-me amb estos dos solets. Em tracten com si fora el seu germà petit, estem tot el dia fent conya, parlant de cagar i eixes coses que tenen les bones amistats.

Shanti Yoga Teacher Training Institute

Esta és l’escola de yoga on faig la meua formació. Crec que he tingut sort vist la forma en què vaig acabar per triar esta escola.

• A les 8h30 comencem la classe d’Asanas
• A les 10h30 mengem (arròs, chapati, tot amb diversos currys)
• Fins a les 15h classe teòrica
• A les 15h i fins a les 16h30, classe d’Asanas

Els dies passen ràpidament. Durant les primeres dues setmanes hem treballat molt, però també vam aprofitar per fer algunes visites.

Kanyakumari

Ací és on Vivekananda va meditar i va arribar a la il·luminació. Kanyakumari es troba a la punta sud de l’Índia, allà se separen dos mars. La visita al temple es fa en vaixell i, encara que està ple de turistes indis, no vaig sentir-me agobia en cap moment. Això sí, tothom volia fer-se fotos amb nosaltres.

Trivandrum

Trivandrum és una ciutat xicoteta, sense els signes de pobresa que a altres ciutats de l’Índia es pot trobar. Fa calor, sempre estem entre els 25 i 35°. Ens movem per tot arreu amb els rickshaw.

Ponmudi i cascades

El cap de setmana passat vam fer una excursió amb un parell de professors de la nostra escola. Vam visitar unes cascades on vaig aprofitar per banyar-me vestit… A Ponmudi vam tindre unes vistes magnífiques de la regió. A més, vam passar un bon moment cantant!

K

ovalam

Una de les platges més properes a Trivandrum és Kovalam. És curiós anar-hi, perquè a Trivandrum no hi ha gairebé cap turista estranger, i allà està ple de turistes de tot arreu. Vam anar a un festival de yoga amb els nostres amics Amal i Joshi.

I per acabar, l’escola

I algunes fotos de l’escola, començant amb la postura sobre el cap: Sirsasana Queden encara 2 setmanes per acabar el curs, i s’han acabat les vacances. Ara toca estudiar. I al febrer… Auroville i Vypasana!

Viatge a l’Índia: Dia 2 (Kochi)

El viatge de Bordeus a Cochin ha sigut llarg. La nit a París no vaig dormir ni dues hores, així que cinc hores abans del vol ja estava a l’aeroport. Cal dir que el dia començava amb un cel clar:

Ja a l’avió d’Air Saudia, que no estava gens malament, vaig tindre de companya de viatge a la Sophie, una xica francesa que viu a Edimburg. 

Aquest encontre va fer que el viatge es passara més ràpid. Poder xarrar amb algú sempre és un consol quan ja no tens llibres que llegir o pelis per veure. La Sophie creu en Deu, em va explicar que ella fa retirs de meditació, però amb caire religiós. Fa uns anys ca fer un retir de 10 dies al mont Sinaï.

Amb això arribàrem à Rhyad:

A l’aeroport de Rhyad vam passar 8h. És un aeroport petit, que consta de dues sales molt grans que són idèntiques. Tan idèntiques que quan passàvem de luna à l’altre ens demanàvem à nosaltres mateixos si havíem fet un cercle. Res de Internet i molt d’àrab saudí, amb les seues jilabes meravelloses. Air Saudia ens va donar un aperitiu per menjar allà, a més vaig menjar unes papes del Burguer King i una foccaccia. Molt àrab tot plegat.

Allà vaig dormir una horeta més o menys. A les 4h del matí agafàvem l’avió per anar a Cochin. Aquest segon avió ja no estava tan bé, una miqueta més estret que l’altre. Allà vaig dormir una altra horeta. 

Ja arribats a Cochin, el primer va ser comprar una targeta Sim índia. Per 500 rúpies tinc un 1Gb diari. No està gens malament. A la nit tenia l’últim avió cap a Trivandrum, no estava decidit a si quedar-me a l’aeroport o anar a passar el dia al centre de Cochin. La M. m’havia explicat el que ella havia viscut

Convençut per la Sophie, vaig anar al centre amb ella en un Uber taxi. Et voilà, així vaig arribar al centre d’una gran ciutat de l’Índia:

• Ple de cotxes, busos, taxis, rickshaws…
• Ple de botigues de menjar i begudes
• Tot brut, amb basura per tot arreu
• Allà on no hi ha edificis o construccions, hi ha palmeres
• Tots els vehicles es comuniquen amb el clàxon, i això només es para a la nit.
• Olor a espècies, a incens 
• Molta contaminació 

En la primera hora de estar per allà ja m’havien demanat fer-me una foto amb indi. 

Cal dir que em sentia i em sent perdut. Tot i que cal preguntar-se: qui és qui se sent perdut. Jo? I qui sóc jo? Silenci. 

Allà vaig menjar Masala Dosa, molt bona!

Després d’haver caminat i caminat, empassant-se el fum dels cotxes durant tot un dia, sense veure ni un sol turista, amb el soroll, vaig prendre un rickshaw per tornar a l’aeroport.

Molt més barat, però em vaig empassar encara més fum, perquè el rickshaw passa entre els vehicles i no hi ha ni finestres ni res. Però va ser divertit. 

Ja només em va quedar una hora d’espera, prendre l’avió d’Air Índia amb seients durs. Curiosa va ser la trobada d’una sala de meditació a l’aeroport de Cochin. 

A Trivandrum fa la mateixa calor que a Alacant al mes d’agost, encara que més humid. 

Per acabar un taxi em va arreplegar i em portaria al meu homestay.

Viatge a l’Índia: Dia 0

Va ser al juliol quan vaig enviar un email a l’escola de ioga (Ashram) que la Rachel m’havia recomanat. Recorde que quan vaig rebre el email de confirmació en vaig posar molt content. ¡Primer pas per fer un viatge a l’Índia! 

Al setembre vaig comprar els bitllets per anar a Kochi al sud de l’Índia. Pocs dies després vaig comprar un bitllet d’anada i tornada per la M. Per coses del destí, la M. no vindrà a l’Índia i jo no aniré a l’Ashram al qual havia d’anar. Aniré una mica més al sud, a Thiruvananthapuram, à una altra escola.

Anar-se’n dos mesos, deixant la meua parella a França em causa una sensació estranya. No conec el lloc on vaig: un país gran, boig, espiritual, que canvia la gent.

Per mi aquest viatge és una immersió en el ioga, és una oportunitat de fer un viatge espiritual a una cultura completament diferent de la meua. 

Tren Bordeus – París, avió París – Rhyad – Kochi – Thiruvananthapuram i taxi à l’hotel. Gairebé 2 dies de viatge per davant. 

No sé què és el que em depara el destí.

Cansat de parlar de Catalunya

Si mire arrere, va ser allà pels 16 anys que vaig començar a llegir llibres en valencià perquè volia practicar la meua llengua. A casa meua no es parlava valencià, encara tota la meua família ve de Gandia i han sigut valencians-parlants.

Més tard vaig prendre una miqueta més de consciència sobre la meua llengua, vaig voler (i vull) poder parlar-la allà on vaig sense sentir-me incomprès o menyspreat. M’alegrava cada volta que trobava algú que parlava valencià. I m’alegrava encara més quan em trobava algú que parlava valencià sempre que podia (és a dir, sense amagar-se ni tindre por a «faltar al respecte»).

I després vaig viure a Catalunya. Vaig comprendre què era una vida on la meua llengua -el valencià-, fora una llengua utilitzada i coneguda per tot arreu, poder parlar-la sense trobar-me gent que em diga «¿qué?» «háblame en cristiano» i demés.

I vaig començar a comprendre l’independentisme. Les raons per les quals es demana això. No és una qüestió només econòmica, o cultural o social. És una barreja de moltes coses. Per les meues raons (més socials i culturals), vaig arribar a comprendre que la independència de Catalunya podia (i crec que pot) ser una molt bona cosa. I no es tracta d’«anar en contra de» ni de «maltractaments», per mi es tracta de mirar avant, veure que els principis de la societat catalana poden aplicar-se més fàcilment en un país independent que a dintre d’Espanya.

Però no vull anar més allà amb les meues raons per votar ‘sí’ a una independència.

_______________

Escric perquè estic fins als collons que això m’afecte personalment. M’he mullat de tal manera mentalment que sóc incapaç de no sentir-me afectat pel que passa allà. Veure les notícies em posa dels nervis, parlar amb la família o els amics em pareix impossible i em crea una sensació mental que no m’agrada.

Sóc un bitxo raro? Sóc un terrorista per pensar que voler votar sí a la independència? Realment estic demanant una cosa contra-natura? Contra l’ordre i evolució natural del món?

 

M’agradaria ser com tots. Estar d’acord amb El País, El Mundo, Antena3, els intel·lectuals espanyols, Junker, Serrat, Duran i Lleida.

M’agradaria, de veres, perquè viure a Alacant i parlar de Catalunya és… pesat. I estic cansat. No vull parlar-ne més.

Faig pas arrere. M’oblide d’independències i de polles, i em dedique novament a la llengua com sé fer-ho, o de noves formes. Però ja no vull parlar-ne més, perquè cada volta que ho faig acabe amb un mal al cor i un mal gust de boca que vull evitar.

Silenci

 

És difícil descriure aquesta època de la meua vida.

Inestabilitat, la recerca d’un nou camí, els automatismes del passat que tornen, la vida rural de l‘Entre Deux Mers no molt lluny de Bordeus, el Ioga, els meus gossos, la feina que s’acabarà aviat.

Ara que visc sol, puc passar dies sense parlar, només passejant els meus gossos, treballant quan estic a casa, escoltant la mateixa música un i altra vegada.

Però no em trobe sol…

 

Hi ha un silenci que de tant en tant arriba al meu cap, no sense haver estat preparant-se abans al meu voltant. En els camps, en el riu, en les altes zones d’aquest Entre Deux Mers.

I en aquest silenci arriba una antiga necessitat d’escriure.

L’abisme, la piscina i la xica

Fa uns mesos vaig tindre un somni que no he oblidat. Voldria poder dibuixar-ho, perquè la simbologia del que veig al somni em transmet uns sentiments antics, de calma, d’impressió… uns sentiments que em mostren una part profunda, amagada, silenciosa i inamovible que es troba dintre de mi.

Hi ha un castell construït al llarg d’un penya-segat, no es veu la part més alta, ni es veu la part més baixa, tot allò que no es castell és simplement un buit negre, però el castell està il·luminat com si al cel, fosc, hi haguera un forat pel qual entrara una llum enfocada únicament al castell.

El castell és extern, hi ha una escalera que baixa. Hi ha diferents nivells. I jo baixe i baixe. El buit sempre davant de mi, mostrant-me l’abisme negre.

Baixe i baixe i al final allà baix, puc veure una piscina. L’aigua blava, semi-transparent, però fosca, un blau-verd fosc.

I dintre de la piscina hi ha la N qui neda tranquil·lament. Al costat de l’abisme. En la part més baixa del castell. No diu res, no em mira, simplement està allà… nedant tranquil·lament.

Ou pas…

Même si s’est déjà passé une année depuis le «dernier dernier» article sur ce blog, je me retrouve avec le besoin d’écrire encore. Mais quand je veux écrire, il y a qu’un seul endroit ou je veux le faire. Ici.

Possiblement ha sigut l’any més complicat i més dur de la meua vida, però al mateix temps un any de reflexió, de mirar-me molt molt a dintre i descobrir que no em reconec.

Tot ha canviat. Jo he canviat. El que em passa és molt estrany i només algunes voltes, de manera molt vaga, puc vore què és. Farà un parell de setmanes una dona em va dir que «JO» he canviat, el meu cos ha canviat, la meua vida ha canviat. Però encara queda alguna cosa que no accepta el canvi. I això em porta a un sentiment que em ronda el cos des de fa més d’un any: no em reconec.

Tot i així, en este procés de reconeixement hi ha un aprenentatge molt gran. He après a observar-me, a vore com el meu cos i els meus sentiments reaccionen a les coses que passen al meu voltant, en la relació amb altres persones, en la relació amb mi mateix.

Fa més d’un any que tot va canviar, la persona que sóc és diferent de la persona que va escriure en este blog. Però eixa persona també va canviar amb el pas dels anys. Així que encara que vaig pensar que aquella era la fi del blog, ara em dic que «potser no». Ou pas.

P.D. Le toc francès és perquè ara visc a França, novament

I fi.

Aquesta és la fi d’aquest blog.

Per què? Perquè la persona que el va començar ja no existeix. En queden restes, ací i allà. A voltes mire a l’espill i la veig, veig a la persona que va començar a escriure i recuperar articles al 2006, traslladant tots els articles que abans havia fet a un altre blog.

A voltes vaig caminant pels mateixos carrers per on l’autor del blog caminava i puc sentir el que ell sentia. Són sensacions, que arriben ràpidament i em toquen el cor, i després marxen.

A voltes dorm al llit on ell dormia, i tinc els mateixos malsons.

A voltes vaig a la vora del mar, per mirar-la i sentir-la com ell ho feia.

A voltes mire les seues fotos i en els seus ulls puc veure totes les promeses que un dia va fer.

Ell probablement no sap que les coses acabarien d’aquesta manera. Si li ho haguera dit, em diria que no, que això no podia passar i que faria tot el possible perquè no passara. Però ningú mai no li ho va dir, i possiblement ell no va fer tot el possible perquè no passara.

I és per això que hui, 17 d’octubre de 2015, un dia que no té res d’especial per mi, ni per ell, s’escriu l’últim article en aquest blog.

Gràcies a tots el que l’heu llegit i gaudit.

I fi.